El futur, demà a la tarda

Cada cop és més evident que la «velocitat» dels fets en general és més ràpida i això comporta variables a tenir en compte, en totes les facetes de la nostra vida, el que suposa un canvi de prioritats, de necessitats i de previsions diferents de les que podrien estar vigents només fa uns anys.

El nou panorama, en general, ens transporta a un món on tot succeeix al moment, on les noves es coneixen automàticament, i on els desitjos els exigim de manera urgent, sense valorar altres condicionants vitals, per fer-los realitat. És a dir, «se'ns ven» un model, on tot sembla accessible i on realment el que importa és el moment per damunt de qualsevol altra qüestió.

El tema que comento pot tenir els seus avantatges, però en qualsevol cas, ens trasllada a una convivència social, on paràmetres emblemàtics, fins fa poc, deixen de tenir transcendència, així, el futur es descompon i el que realment és definitiu és el present, autoconvencent-nos que «el demà» és «avui» i que, per tant, les previsions al respecte perden tota la seva importància que, fins fa poc, tenia.

Aquest marc, a més, comporta que l'estalvi, a tots els nivells, és aparcat, en funció d'una realitat, segurament induïda, on els instants són la referència obligada, a tots els efectes; a més, això també suposa canvis en altres principis, com pot ser la mateixa felicitat que es reconverteix i comporta situacions i relacions curtes o les mateixes contradiccions s'aparquen en funció d'un teatre social, on realment el que val és aparentar que tot va bé, i fins i tot, ens atrevim a difuminar la realitat respecte als que no els va bé que els esborrem de la nostra realitat diària, sense cap complex, batejant-los amb noms exclusius, sense cap recança moral.

Malauradament, el que refereixo, la certesa ens col·loca en una realitat, on sí que existeix el futur, per molt que no ens agradi, i que ens farà captius d'ell, a més o menys curt termini.

La poca memòria que com societat gaudim, sembla que ha esborrat la pandèmia, o no vol veure la situació bèl·lica «a les portes de casa», i el que això comporta per dissenyar un demà, en interès de no sé qui, però amb una societat obedient que, avui, no té cap preocupació pel que és evident.

Podem continuar en aquesta fórmula de supervivència, que ens diu que tot va bé, o que no tindrem problemes per afrontar amb èxit tot el que pot sorgir, però no estaria de més fer una mínima reflexió, especialment en el sentit de si com col·lectiu ens podem permetre continuar igual o en algun moment haurem de fer un esforç per valorar els condicionants incontrolats i veure les seves conseqüències objectives.

El fàcil és «gaudir del moment», pensant que tot és positiu i que, en tot cas, la negativitat, si bé ja es superarà sense cap problema, podem ratificar que l'únic important és «l'ara», en un exercici d'individualisme important, però no estaria de més que quelcom baixes a la realitat dels fets evidents i «es parlés» amb suficient cobertura mediàtica de les previsions, dels conflictes i les seves conseqüències i, sobretot, del que pot succeir si no som capaços d'avançar cap a estratègies de futur realistes.

Segurament no és correcte políticament, i més en debat electoral, parlar de futur des del seny, i que el fàcil és agitar la senyera de l'optimisme, sense límits, encara que això comporti divisió social i, sobretot, enfrontaments amagats, que l'únic desig que tenen és conquerir el poder al preu que faci falta, i amb les mitges veritats que toquin, si això garanteix suport electoral.

No sé si som una societat sense futur o l'esperança per a demà està tan garantida, que no fa falta cap esforç al respecte; el que si tinc clar és que amb el model vigent, la desfeta està garantida, i avui encara no saben quins seran els grans perdedors, el que sí que és inapel·lable és que «el futur no és demà a la tarda».