Ferms en la fe

Benvolgudes i benvolguts, hi ha tota una sèrie de locucions que serveixen per a moderar la força de les afirmacions. Són aquestes: «Em sembla», «podria ser», «tal vegada», «segons el meu parer», etc. O les que formem amb el potencial: «Jo diria», «jo afirmaria», «jo gosaria assegurar». Són locucions que no figuren en el llenguatge de Jesús. No era així, d'una manera insinuada, atenuada o disminuïda, com s'introduïa el seu ensenyament. «Jesús ensenyava amb autoritat» (Mt 7,29), amb afirmacions rotundes, convincents, categòriques, peremptòries i terminants.

Jesús parlava així perquè tenia autoritat pròpia. Era el Fill de Déu i ensenyava la Veritat del Pare. Era Déu, i l'autoritat i la certesa li venien de la seva mateixa condició divina. Hauria estat absurd –hauria estat una negació de la seva divinitat– que hagués exposat l'Evangeli com una simple opinió probable i hagués dit, per exemple: «Es va dir als antics: No cometràs adulteri. Però, si no ho he entès malament, ara el que Déu vol de vosaltres és que ni tan sols mireu una dona casada amb desig de posseir-la.» Jesús coneixia plenament el Pare i la seva voluntat. El seu coneixement era ferm i segur i l'exposava amb seguretat i fermesa. No podia ser d'altra manera.

Pel que fa a nosaltres, els cristians de l'Església del Crist, quelcom ens arriba d'aquesta autoritat i aquesta certitud. Allò que és essencial a la nostra fe, allò que el Crist ens ha revelat i nosaltres confessem creure amb fidelitat, també ha de ser exempt de qualsevol forma d'afirmació atenuada, disminuïda o dubitativa. No podem fer la confessió de fe així: em sembla, jo diria, que Jesucrist és el Fill de Déu i Senyor nostre. Aquesta fermesa categòrica en les afirmacions de fe no ens ve de la nostra autoritat personal, sinó de l'autoritat que ens comunica el mateix Crist.

Però això no treu que en el diàleg amb els altres el nostre anunci de la fe tingui un to marcadament «propositiu». El nostre pensament cristià no es pot edificar merament sobre el «no», la negativitat i la prohibició, sinó sobre el «sí», sobre la vida i la joia de ser de Crist i de la seva Església, perquè massa sovint hem comunicat malament la nostra fe, és a dir, simplement com a «resposta» a objeccions i crítiques concretes, deixant en segon terme la claredat de la «proposta positiva», específicament cristiana. El «pensament de resposta» és, per naturalesa pròpia, més efímer en la seva mateixa validesa, menys estructurat i menys harmoniós en relació amb el contingut global de l'anunci evangèlic. A més, el «pensament de resposta», la majoria de les vegades, acaba adoptant una actitud polèmica, de reacció més o menys puntual, i limitat únicament a uns determinats ensenyaments. Aleshores, sense adonar-nos-en, acabem presentant la veritat cristiana a la defensiva, a cops de controvèrsia, quedant enfosquida la coherència, la veritat i la bellesa de la fe. La fermesa de la fe s'ha de comunicar amb una actitud «pro-positiva». L'Evangeli no es «posposa» ni «s'imposa», sinó que es «proposa». El nostre moment cultural, més que mai exigeix accentuar el que en podríem anomenar «un pensament de proposta positiva». Els qui teniu joves a casa ho sabeu prou bé.

Ben vostre.