No ens treuran els colors: Orgull i resistència!

Com cada 28J, des del col·lectiu LGBTI+ –o també conegut com a col·lectiu GSD (Gèneres i sexualitats dissidents)– fem memòria d'on va començar el moviment per reivindicar la nostra dissidència davant d'un sistema cisheteropatriarcal que ens vol invisibilitzar i, en alguns casos, fins i tot esborrar de la societat en què vivim. I és que aquest any, cal tenir més present que mai els aldarulls de Stonewall (Nova York, EUA), ja que durant el primer trimestre de l'any, l'Observatori Contra l'Homofòbia (OCH) ha registrat un 19,8% més d'agressions GSDfòbiques respecte de l'any anterior.

El passat 10 de juny érem testimonis d'una brutal agressió trànsfoba al metro de Barcelona, on un home agredia verbalment i físicament una dona trans mentre que la resta de passatgers observaven els fets des d'una distància prudent. També vèiem com l'assetjament escolar es va cobrar la vida d'Iván, un noi trans de Sallent, víctima d'un assassinat social per part dels seus companys d'institut, no sols per ser trans, sinó també, com deien alguns companys de classe, per ser «de fora». I evidentment no és casualitat que alhora aquesta violència es vegi agreujada quan aquestes persones són migrades i es veuen sotmeses a una doble discriminació que fa que la gestió del seu dia a dia sigui més complexa i difícil.

I és que les persones immigrades GSD es veuen encara més turmentades per un sistema que no té en consideració els seus drets i vulnerabilitats, que impossibiliten que aquest col·lectiu disposi de la capacitat de viure amb completa normalitat. En aquesta línia, la llei trans és un exemple ben clar de com les persones trans migrades no només pateixen les agressions d'un sistema trànsfob, sinó també un sistema racista que els nega els drets.

En aquest sentit, cal deixar clar que la llei, trans tot i ser un primer avenç pels drets de les persones trans, deixa fora moltes persones no binàries, migrades... Privades d'una sèrie de drets, com poden ser els laborals, sense una llei que els empari i els protegeixi.

I és que tant aquesta llei com moltes altres es veuen amenaçades per l'entrada de l'extrema dreta a les institucions. Ho veiem a la pancarta que Vox va penjar fa escassos dies a Madrid, o l'eliminació de banderes GSD a Nàquera per part del PP i Vox, tota una declaració d'intencions contra el col·lectiu. En l'àmbit local no podem obviar l'entrada de l'extrema dreta a l'Ajuntament de Tarragona, on el cap de llista feia burla del col·lectiu trans a través de Twitter dient que «s'autopercep com a transmonarca». I és que és clar que l'extrema dreta ve a emetre un odi irracional contra totes nosaltres, ja siguem GSD, racialitzades, de classe treballadora, catalanes, etc.

En canvi, la lluita GSD és compartida i abraça la resta de lluites de les classes populars i treballadores, perquè no l'entendríem si no anés de bracet amb la lluita transfeminista i antiracista, perquè som totes aquelles que sistemàticament hem estat oprimides i que ens reivindiquem com la dissidència activa. Entenem que aquesta lluita va lligada a la lluita per la llengua catalana, per uns serveis públics de qualitat –que cada cop estan més degradats– per la lluita d'unes condicions de treball dignes, per la lluita animalista i ecologista, per la lluita del moviment per l'habitatge i moltes altres lluites que ens fa ser les que transgredim el sistema.

Tenir un peu a les institucions és important i necessari, però tots aquells drets que s'han conquerit han estat gràcies a la lluita als carrers, per aquest motiu cal recordar les paraules que deia Manuela Trasobares: «Jo no crec en les víctimes, jo crec en la gent que lluita i que dia a dia s'entossudeixi a fer les coses», i per això és important continuar organitzades als nostres barris, als carrers, per continuar defensant els nostres drets, que són els de totis, i no fer ni un pas enrere en tot el que s'ha aconseguit.

A la CUP ho tenim molt clar, tenim el deure de fer-ho per totes aquelles que ens han precedit, però també per totes aquelles que vindran i en aquesta lluita a nosaltres ens hi trobaran de cara, sempre amb orgull, dissidència i, sobretot, desobediència.