El 25% espanyol

Mai m'ha agradat introduir nombres als titulars. Quan vaig aprendre a escriure per publicacions diàries fou una de les coses que no devia fer. Com utilitzar signes d'interrogació o admiració. Els titulars han de ser prou clars per a no necessitar additaments. És lamentable l'abús en la utilització de percentatges per a explicar magnituds quan una bona part dels lectors, fins i tot els ben educats, no són capaços de calcular-los. Per la gent de lletres és més convenient reduir les relacions a unitats: un 25% del que sigui és la quarta part. O un de cada quatre. Encara pitjor és quan, en una informació, s'encadenen percentatges. «... el 25% de tal i, d'aquests, el 75% eren tal o tal altre...». O quan es volen expressar els percentatges de magnituds inferiors al centenar: «... el 25% dels catorze afectats van tenir tal o tal altra cosa...». O quan es desconeix o resulta inabastable el 100% del que es vol expressar una fracció: «... el 14% dels aproximadament dos milions...».

Informació inútil que condueix a la confusió.

Quan els polítics, o la gent que mana, s'entesten a incloure càlculs proporcionals a les decisions que afecten la vida de la gent tot plegat esdevé encara més preocupant. En la continuada batalla per fer desaparèixer la llengua catalana ara es volen introduir percentatges en la distribució de l'activitat de les escoles. Això no ha començat ara. Per si no ho recordeu, la imposició per les armes d'una llengua s'origina en el Decret de Nova Planta imposat pel primer dels Borbons espanyols, Felip V. (Digressió: no conec quina va ser la passió dels monarques Ausburghs de Castella per adoptar el nom de Sant Felip, l'apòstol, per la nissaga. Si sé que una persona de confiança del rei lladre emèrit Juan Carlos li va dir, quan encara no havia nascut el seu fill, que si volia que fora ben rebut a Catalunya, no li posés de nom Felip. No el va escoltar).

Doncs tres-cents set anys després, tots els esforços per anorrear, menystenir i oblidar la llengua catalana no ho han aconseguit.

Que ara el parlin o ho utilitzen deu milions de persones, que es publiquin més de nou mil nous títols en català cada any, que la Viquipèdia figuri com una de les més llegides i amb més entrades o capítols, molt per sobre d'altres llengües parlades per molta més gent, és una mostra de fortalesa i pervivència.

Però el català encara està en perill, en perill greu de desaparèixer. Constantment hi ha atemptats directes, alguns sobre el sistema educatiu. El 25% d'espanyol a les escoles n'és un. No està clar si es vol que una de cada quatre hores d'ensenyament es faci en català, un de cada quatre dies, una de cada quatre assignatures, un de cada quatre nens!

Lleis que s'imposaran, per la força de les armes com diu el decret de Nova Planta. I jutges que ho persegueixin.

Per cert, quins jutges? I és que a Catalunya, només un de cada dotze jutges és català. És possible que hi hagi algun més que en parli que, tot plegat, no és tan difícil. Milers d'immigrants africans n'aprenen. No pas els sud-americans, incloent en Messi. Si els jutges no coneixen la llengua d'un país, difícilment estaran legitimats per a interpretar el compliment de les lleis, la seva aplicació i totes les variables culturals que poden envoltar un procés judicial.