Som a Lourdes

Benvolgudes i benvolguts, com diu el títol d'aquesta carta, som a Lourdes. Hi hem vingut pelegrinant per cinquantena vegada des de l'arxidiòcesi de Tarragona. Cinquanta anys pujant a Lourdes. I aquest cop ho fem tot recordant l'any 1973, quan l'arquebisbe Josep Pont i Gol creà i instaurà l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. El Dr. Pont i Gol va ser l'animador de la represa dels pelegrinatges i, certament, l'impulsor de l'Hospitalitat tarragonina com l'entenem avui i com l'estem vivint aquests dies aquí a Lourdes.

Som a Lourdes un bon grup de gent, formant un núvol de fraternitat i una passió de solidaritat pels altres. I quan he dit que som un bon grup, ho he dit amb tota la intenció de la frase: som UN i BO. Totes les persones que estem aquests dies a Lourdes formem un sol grup ple de bondat, i ho dic perquè en aquest grup s'hi donen totes les condicions: confiança mútua, solidaritat, tendresa, ajuda, unió i celebració de la fe. Junts, som a Lourdes. I ara jo, fent servir les paraules del meu predecessor, el bisbe Pont i Gol, us dic que l'Hospitalitat la formen un bon grup de persones que tenen ganes de servir i acompanyar la fragilitat en el rostre, les mans, les cames i les necessitats de la nostra gent malalta, tot posant en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a santa Bernadeta, que no és altra cosa que posar en pràctica l'Evangeli de les Benaurances. Vet aquí, les Benaurances, el gran resum de la Bona Nova de Jesús.

Cal prestar atenció perquè les Benaurances, la vida segons Jesús, no les podrem viure plenament si ens quedem en el pla merament humà. Fer allò que Jesús ens demana en les Benaurances és superar les possibilitats i les dificultats humanes per estimar fins a la sacietat, per estimar fins a assemblar-nos a Déu. Ho sabem molt bé: «L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats» (1Jn 4,10). Sí, Déu ha estat el primer d'estimar-nos d'aquesta manera fent «sortir el sol sobre bons i dolents, i fent ploure sobre justos i injustos» (cf. Mt 5,45). Aleshores és quan sorgeix automàticament la pregunta: què fer per estimar d'aquesta manera tan radical? La forma d'estimar ha de sorgir de la mateixa proposta de Déu que acabem de dir, de la pregunta que acabem de fer: com t'ha estimat Déu a tu? Doncs, sense condicions.

No hi ha condicions, aquí a Lourdes: hi ha persones. Hi ha pregària, molta pregària. Hi ha esperança, molta esperança. Hi ha amor, molt d'amor. Al llarg de la nostra història molta gent del país ha pelegrinat a Lourdes, ja que la majoria de diòcesis organitzen pelegrinatges anuals. Aquest any, nosaltres, a Tarragona, en celebrem cinquanta i ho celebrem tot compartint l'alegria d'acompanyar en la fragilitat, perquè la malaltia, com a experiència, posa en joc la totalitat de l'existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat.

Som a Lourdes, i això es transforma per als qui hem pujat en una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes les persones malaltes ens fa canviar, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l'escola de Jesús i ens sintonitza amb l'Evangeli de les Benaurances. I és que, en tot, Jesús té una força sorprenent.

Ben vostre.