Descontrol, inseguretat, precarietat

No és fàcil conviure amb una sensació generalitzada, on tot està condicionat, i el que és més evident, on les perspectives de futur no s'allunyen de cap manera de la situació de precarietat que cada cop sembla més consolidada, per molt que des del «discurs oficial», se'ns vengui una altra opinió fora de la realitat objectiva.

Crec que no es pot discutir que la nostra dependència, com a societat, de variables incontrolades, és un fet cada cop més ratificat, en un món globalitzat i interdependent, on quan es mouen els grans actors i titulars dels poders efectius, tot es trastoca, amb conseqüències directes sobre la nostra fórmula de vida, d'existir i de pensar.

Tampoc crec que sigui apel·lable dir que, en els darrers cinc anys, hem suportat noves emblemàtiques com la pandèmia o la guerra a prop de casa, que suposen un conjunt de variables de descontrol absolut, i ens conformen cada cop «més petit i menys influents» a l'hora de poder fixar expectatives de futur mínimament possibles.

La realitat que ens envolta és la que és, i en tot cas, a part del lament legítim, el que seria prioritari és poder fixar uns paràmetres que ens permetessin preparar-nos pel que pot succeir en el demà proper; ja sé que el que esmento és complicat per una comunitat dividida políticament, amb lideratges dèbils, i on les diferències socials i els anhels, poques vegades són compartits per majories socials amb garanties i solvència positiva.

Com persones, la capacitat d'adaptació és infinita, i no tinc dubtes que les situacions futures comportaran aquest exercici de manera accelerada, sense alternatives, una altra cosa és si aquesta necessitat pragmàtica, que suposava per uns col·lectius acostumats als «drets per damunt dels deures», i a esperar que l'Estat i els governs ja ens ho solucionaran, o en confiar que tot s'arreglarà en un exercici utòpic d'un demà amb grans incògnites, a tots els nivells.

Ens hem acostumat a viure sense «preparar-nos pel futur», en un marc de convivència, on el que compte per una àmplia majoria, és viure el millor possible, renunciant a qualsevol responsabilitat, no fent esforços individuals, etc., és a dir, el nostre model sembla que vol consolidar un entorn on tot és fàcil, i les negativitats es poden aparcar sense cap problema.

Inclús en el debat electoral, podem veure com les principals opcions partidistes, ens amaguen determinades decisions, poc amables, que s'hauran d'implementar els mesos vinents, en un exercici d'irresponsabilitat compartida, a l'hora de no abordar seriosament el demà, encara que pugui no agradar a la ciutadania. Encara més, se'ns fan propostes impossibles, oblidant que la nostra pertinència a una Europa, amb regles, interessos compartits, i per damunt de tot, amb objectius que haurien de ser assumits, sense dubtes de caràcter ideològic.

Tornant a la meva primera reflexió, respecte de la situació social pràctica, no ens podem amagar del que passa a casa nostra i al nostre entorn, en qüestions tan polèmiques com la immigració, els drets d'habitatge, els posicionaments econòmics, els temes fiscals, el mateix turisme vist des d'una visió industrial o, inclús, el conflicte d'interessos que tot l'esmentat comporta. Per tant, estem instal·lats en un descontrol evident, al que no podem ignorar si volem realment buscar respostes en positiu, i evitar una precarietat consolidada que no es pot difuminar per maquillatges interessats, ni missatges basats en la mateixa divisió com arma electoral.