El meu gat i jo
Gogistes tarragonins
Com sempre, vaig trobar Mixeta i les seves companyes Boni i Kedi remenant els meus papers, que ja són seus. No us podeu imaginar les tafaneres que arriben a ser, ho són tant com intel·ligents, cosa que podreu comprovar si adopteu un mixo/a dels molts que acullen les diferents entitats que tenen cura que no hi hagi felins abandonats. De fet, però, sereu vosaltres els adoptats i no us en penedireu. Els papers que estaven inspeccionant eren la meva col·lecció de goigs, que no són altra cosa que composicions poètiques, més o menys reeixides, en lloança de la Mare de Déu o d'un/a sant/a. En tinc moltíssims, fins al punt que he perdut el compte. Abans era tota una aventura el fet de col·leccionar-los, però ja fa uns anys (quaranta-tres, per ser exactes) que la cosa no té cap dificultat: només cal fer-se soci d'una benemèrita entitat: Gogistes Tarragonins.
Aquesta entitat tarragonina, que presideix en Carles Baches, va néixer el 25 de novembre de 1980 i va rebre l'aprovació oficial el 8 de gener de 1981, segons consta en un document signat per l'aleshores governador civil Francesc Robert Graupera.
«Mira, si aquí tens l'acta fundacional! –va dir Mixeta, mentre em mostrava unes fulles de paper ja una mica groguenques pel pas del temps–. Aquí diu que Gogistes tarragonins fou creada amb l'objecte i la il·lusió de conrear des de la nostra ciutat el gènere dels goigs i auques, amb el propòsit de reeditar antigues edicions més que centenàries i també de publicar-ne de noves. Això els ha portat a haver-ne editat més de mil edicions pròpies, a més de nombrosos llibres, sense oblidar la revista Gaudia. Per altra banda, manté un profitós intercanvi amb entitats similars d'arreu del país». «Gràcies al qual –vaig agafar la paraula– he pogut reunir aquesta magnífica col·lecció que esteu admirant».
«El seu compromís amb la difusió d'aquesta modalitat literària, que sempre va acompanyada d'alguna il·lustració especialment pensada per a l'ocasió –va afegir Boni–, els ha valgut diversos reconeixements ben merescuts. El 2013, Òmnium Cultural del Tarragonès els va atorgar el premi El Balcó. El 2015 seria l'Ajuntament de Tarragona qui els concediria el Diploma de Serveis distingits al mèrit cultural de la ciutat i el 2020, l'Associació Cultural Sant Fructuós els premiaria amb el seu guardó anual».
«Per altra part –va intervenir la Kedi, que fins aleshores havia restat calladeta–, no s'han limitat als goigs i les auques. També han ofert als tarragonins la reedició, el 1986, de vint-i-tres làmines d'època relatives al setge de Tarragona per les tropes napoleòniques en 1811, que augmentaren en quinze noves reproduccions amb motiu del bicentenari d'aquells sagnants fets el 2011».
«Saps què? –indicà Mixeta– Crec que seria una bona cosa recordar els noms de les dotze persones que fundaren aquesta entitat cultural... Mireu, foren els senyors Josep Carné Franco, que seria el primer president; Jordi Morant Clanxet; Jordi Vidal Estivill; Francesc Garcia Segarra; Manuel Llauradó Raydo; Mn. Blasi Quintana Argilès; Mn. Salvador Ramon i Vinyes; Joan Rossell Carol; Pau Olivé Sanromà; Ambròs Porta Mercadé; Jaume Colet Braña; i Miquel Riera Figuerola».
«Sí –va fer un servidor–, llàstima que gairebé tots ja no estiguin entre nosaltres! Tempus fugit, que deien els antics.»
«És que quaranta –tres anys ja són anys! –exclamà Boni– Són com quasi tres de les meves set vides. Oh! I ara que ho veig! Foren dotze els fundadors i tu tens el número tretze!»
«És veritat, Boni. Em va enredar (feliçment és clar!) l'inoblidable Mn. Salvador Ramon, un tarragoní de pro i prevere exemplar, que al Cel sia.»