Aixecada dalt d'un turó (X)

Benvolguts llegidors i llegidores, aquesta llarga pausa en aparèixer l'article tot quedà reduït al desgast corporal juxtaposat als meus nombrosos anys, no em plaïa d'anar a l'hospital, però calgué, no les tenia totes, però fou com a un cotxe, excel·lent tracte, xapa i pintura i ja hi torno.

Els joves d'aquella volada dels 1950, sense mòbil, encara que ara no ho sembli, era molt fàcil dir-se tot el que calia. Jugàvem als carrers i veient pavimentacions amollaven: que hi fan en aquest carrer? Ens agradava la terra, els jocs i les fogueres per Sant Joan, els petits llençant cebetes contra terra i coets borratxos els galifardeus.

Tarragona ungida de desencant, a la ratlla de la dècada dels cinquanta els ciutadans suportaven l'alt preu de capacitat de resistència sota aquell govern dictatorial. Però amb decidida transversalitat adoptaren la imprescindible decisió de «fer tots els papers de l'auca» revifant i creant llocs i espais d'esbarjo i esplai. Sempre amb el cap ben alt gaudint amb fruïció les festes del Cos del Bou, Maria Cristina i Sant Pere del Serrallo. L'aroma agradosa del Sant Magí, l'arribada de l'aigua al Portal del Carro, el Magí de les timbales, Negritos, els Gegants, els nanos i la processó. Per Santa Tecla, els castells, la processó del Braç i l'orquestra a la Rambla des de Roger de Llúria fins Sant Agustí amb fanalets de papers de colors, dit «il·luminació a la veneciana». Àdhuc havien d'acceptar que el nostre: Casal Tarragoní, foment de la Sardana i ser Ciutat Pubilla tot depengués de l'Educación y Descanso falangista. Cal dir que a ningú podia passar-li per magí l'existència de la televisió, però els vibraven tots els racons del cor amb les pel·lícules dels cinemes Femina i Modern a la rambla del Generalísimo, els Coliseum i Capitol de la Rambla de San Carlos (Vella) i el modest Central Cinema del carrer Comandante Rivadulla (Gasòmetre). Sessions de dues pel·lícules, la dolenta (Espanyola que en deien españolada), entremig el NODO, reportatge ensabonador franquista i després la bona (Americana). Sempre inclosa la censura seguint els principios dogmáticos de la Iglesia Católica que gairebé sempre feia incomprensible l'argument.

Algú, d'un gust i una finesa exquisits autoritzà als estius els Festivales de España de teatre clàssic al Camp de Mart, amb cadires i escenari de fusta. Experiència d'importància perquè amb els amics fèiem d'extres. D'altra banda, aparegué un avenç del divertiment de caràcter estrany inaudit i modern: la ciutat inaugurà dues Boleres, una a la Rambla (cantó Girona), de dues pistes i al carrer Canyelles l'altre de més categoria. Molt americanes però amb nois plantadors de bitlles. Els carrers desconeixien què era un semàfor, el trànsit només requeria un solitari guàrdia urbà on ara hi ha la Font del Centenari (carretera València-Barcelona) i l'altre a la cruïlla Rambla Unió, ambdós abillats amb aquell històric salacot. Tarragona era una ciutat de vianants que es mobilitzaven sense els passos actuals, caminant per tot arreu. I com a les grans capitals aparegué el primer barri, a la Torreforta, un grupet d'habitatges de planta baixa que acolliren tarragonins del Serrallo i nucli antic. Cal dir que en l'ecosistema de la ciutat sota una dictadura, a l'alcalde li convenia principalment relacionar-se amb Madrid, i si era eixerit gairebé tornava del viatge amb millores. Exemple, edificar la Ciutat Residencial, o bé aconseguir visites del Generalíssim havent-li ofert la medalla d'or de la ciutat. Per l'honor del trasllat de les despulles del Rei Jaume I a Poblet. I no cal dir a la construcció i inauguració de la Universitat Laboral Francisco Franco.

Clar que la ciutat anava fent millores, com pavimentar la Via de l'Imperi amb uns dibuixos fets amb palets de riu de colors. En canvi, fent un gra massa no se sustentava que en comptes de perllongar la Rambla des del Banc d'Espanya fins a la futura plaça Imperial Tarraco, van fotre com una autopista on no hi havia circulació i sense passeig central. Encara rai que els primers anys agafà el caire de circuit per a proves ciclistes. Aquesta obra radical de vial va anomenar-se avenida del Conde de Vallellano, un polític que a més li concediren el títol de Fill adoptiu de la ciutat per atorgar que els trens directes de Barcelona a Madrid s'aturaren a Tarragona. Comprenguí aquell impuls municipal, però no hauria estat millor que aquella idolatria se li hagués atorgat al compte front l'estació de trens?

Entremig d'ombres i ensurts de mica en mica vivíem imatges agradables, com la meva mare engegant a dida la llibreta de racionament, que ja tocava. I per a mi, havent passat l'asfixiant grisor de la setmana, els diumenges – els dissabtes es treballava— era un plaer la imatge de tothom mudat passejant per la Rambla i cap al vespre l'esperat costum del Club Gimnàstic (tocant l'Hotel Europa) exposant la pissarra amb els resultats de futbol rebuts per telèfon. De notícies, fil per randa la premsa i ràdio en donaven moltes. Unes que tant ens fotien, per exemple el desitjat respir de Franco: els Pactes Bilaterals amb EE-UU. Altres, com Seat 600 el primer cotxe espanyol. Fixant-me en aquesta em sorprengué la lletra petita. La cosa anava que qui el volia, fent un fort cop de cap econòmic, l'havia de pagar per endavant en demanar-lo i el rebria prop de quatre anys després. Vaig trencar-me de riure i pensí, en aquestes condicions quan vulgui fer-me ric muntaré una fàbrica de cotxes. I llavors podré anar a ballar amb la núvia al ritme de «José Font y su ritmo, Conjunto Swing» que triomfava al Bar Mirador del Paseo Calvo Sotelo (Les Palmeres).