Conflicte de «discursos»

Al llarg de la campanya electoral, hem pogut constatar que el que diuen, uns i altres, té poques possibilitats objectives d'arribar a implementar-se, és a dir, si tot el nostre demà es fonamenta en els programes publicitats en els darrers mesos, el futur és més difícil del que ja és per sí mateix; l'evidència que no existeixen majories absolutes, és un fet que suposa la necessitat d'acordar i prioritzar, a l'hora de fer propostes de govern.

Crec que és poc seriós, especialment per les opcions amb més possibilitats d'obtenir suports electorals, que no es faci una anàlisi objectiu, del que passa i als que els hi passa, a l'hora de plantejar «discursos» que se sustenten en el possibilisme i no sobre una utopia, on massa vegades es confon el desig ideològic amb la realitat possible.

Ara que el que tocava era buscar acords, no tot es pot limitar al pur repartiment de cadires, sinó que seria molt d'agrair, endinsar-nos en un resum de propostes constatables que afecten a tota la ciutadania i que requereixen un suport popular per sobre de la lluita partidista.

Segurament, quelcom pot pensar que tot ha d'anar lligat al missatge publicitat en campanya, quan tots reconeixem que el que es diu en el debat electoral, poc té a veure en la tasca de govern a fer en el període legislatiu.

No vull dir, en cap cas, que els «discursos» s'hagin de deixar de costat, com sembla que es fa massa vegades, el que vull explicar és que, un cop feta la consulta electoral, s'ha de baixar a la pràctica i al possibilisme en un principi comú acceptat, de gestionar, amb garanties, el que toca fer.

És evident que existiran «conflictes» entre el que s'ha publicitat verbalment i el que s'haurà de fer, sense oblidar la nostra pertinença a una Comunitat amb regles i interessos, a vegades, divergents, però que solament en la unitat de tots els Estats, tenim garanties de «sortir vius» de tot el que ens ve a sobre.

Haurem de passar, agradi o no, dels conflictes de propostes, massa vegades impossibles i inviables, a una evidència per buscar punts d'acord en qüestions fonamentals; a títol d'exemple podem veure com plantejaments antibèl·lics s'han d'adaptar a la mateixa evidència d'uns potencials riscos als quals s'haurà d'abordar des del realisme i no des de la ideologia.

Optar per altres vies que no suposin saber deixar de costat la disparitat partidista, ens podem col·locar en un espai d'irrellevància on els primers damnificats seran, com sempre, els més dèbils. És inqüestionable que són moltes les dinàmiques que exigiran consensos, no estaria de més que es comencés a fer la tasca d'explicació comprensible, si no volem veure'ns abocats a discrepàncies socials, fruit del mateix conflicte verbalitzat en època electoral.

Segurament, el fàcil és continuar instal·lats, tots els actors polítics, en el seu «model», però crec que, ara, el que toca és trobar camins, on els implicats siguin les grans majories del país que, en cap cas, es veiessin «apartades» pel mateix partidisme, en si mateix, ni en la necessitat de sobreviure com millor pugui ser.