Prohibits els infants

Ho hem vist fa uns dies a França, on Mixeta, Boni i Kedi van quedar garratibades llegint el cartell. Per cert, si voleu posar una mica d'intel·ligència a les vostres vides, adreceu-vos a les institucions que acullen mixos i mixes. No us en penedireu.

Bé, la menció la vam veure en alguns hotels o restaurants. I el concepte és controvertit. Hi ha qui castiga els malvats reaccionaris que voldrien que els nens fossin «quiets com estàtues». I aquells que, en nom d'una malentesa versió del cristianíssim «deixeu que els nens vinguin a mi», castiguen els egoistes que defensen la seva comoditat quan «els infants són vida». Hi ha també els qui pontifiquen sobre el fet que l'autoritat parental és una relíquia del patriarcat... En definitiva, voler estar en un lloc sense patir els crits dels nens maleducats sembla voler tornar a èpoques fosques.

Sobre el «per què» de la xocant prohibició, n'hi ha prou amb interrogar uns quants hotelers i restauradors per percebre la naturalesa del problema. Tots descriuen taules immanejables, amb pares que deixen que els seus encantadors fills corrin pel menjador fent bestieses i molesten altres clients perquè «són nens i tampoc no els pots lligar». Els desgraciats professionals que es troben en aquestes circumstàncies queden llavors forçats a escollir entre dues clienteles visiblement incompatibles. Com hem arribat aquí? Hem de culpar als restauradors que acabin prohibint el seu establiment als petits salvatges? La pregunta seria més aviat si els nens que, als anys 60 o 70, anaven als restaurants i es comportaven correctament, van produir adults especialment neuròtics. Un exemple de l'evolució que està vivint França pel que fa a l'educació? Fa uns anys, una periodista nord-americana, Pamela Druckerman, va publicar diversos llibres al voltant d'una idea: els nens francesos eren molt més educats que els nord-americans perquè estaven subjectes a límits. El títol del primer d'aquests best-sellers s'explicava per si mateix: Els nens francesos no tiren boles de pa. Malauradament, el 22 de juny passat, Lauren Collins, columnista del New Yorker, va publicar un article que va trencar els somnis dels lectors nord-americans: els francesos d'ara ja no saben a quin sant encomanar-se pel que fa a l'educació. Si bé el sentit comú semblava guiar-los i permetre'ls triar de manera intuïtiva l'equilibri adequat entre l'amor de pares i la imposició de límits a l'omnipotència infantil, ara estan farcits, com els pares de l'altre costat de l'Atlàntic, de teories sobre l'educació positiva.

El pare de dos fills i avi de tres nets que escriu aquestes línies, que coneix la dificultat de criar aquestes adorables bestioles, pensa que l'objectiu de qualsevol forma d'educació és inculcar el respecte vers els altres, assumint que l'altre no és un objecte, sinó un conciutadà, algú amb qui es comparteix la pertinença a una mateixa societat. Dit això, tot depèn de l'edat del nen i de la seva capacitat de raonament, però tinguem present que, sempre que es faci amb amabilitat i dolcesa, «a un nen sempre se l'ha d'estirar cap amunt», com deia aquell inoblidable mestre que fou el senyor Vicent Calpe.

El problema no és que un nadó estigui plorant al tren, posem per cas. Els nadons ploren i de vegades no els pots aturar. D'altra banda, el mínim que es pot fer és anar a la plataforma per evitar molestar els veïns del vagó. És dolorós? Sí. El problema no és que un nen estigui inquiet en un restaurant perquè l'àpat sembli massa llarg. Un nen necessita moure's. El mínim és ensenyar-li a comportar-se correctament, a no parlar massa fort i a no molestar. És dolorós? Sí, però és la condició perquè aprengui a comportar-se en societat. Educar és estirar cap amunt, enlairar.

Una mare, a Twitter, es va escandalitzar perquè un ancià, al mercat, li digués al seu fill de quatre anys que cridava: «Ja ets gran, home, no ploris!». I els comentaristes es reien de l'ancià: «Per què s'hi fica?», «Quina visió més cursi!» i coses per l'estil... A ningú els va passar pel cap que aquell senyor havia volgut ajudar la mare jugant amb l'orgull de l'infant que, fins i tot amb quatre anys, podia entendre la idea de «comportar-se com un gran». Però la nostra societat prefereix mantenir els més petits en la infància. Sobretot, no els exigiu res! Sobretot, no els traumatitzeu fent-los descobrir que no són el melic del món! Des de fa anys, segons el model americà, els experts han arribat a explicar als pares que són uns torturadors i que les intuïcions que poden tenir pel que fa a l'educació són falses, fins i tot perilloses. El resultat és un malson i un absurd, dels quals els hotels prohibits als infants són només una de les conseqüències.