L'enveja com a programa polític

Quelcom pot pensar que fer política és buscar l'enfrontament per conquerir el suport electoral i accedir al poder al preu que sigui necessari, per tant, aquesta manera d'entendre la cosa pública ens podria traslladar a un marc social, on «l'enveja» fos l'únic argument per part d'alguns a l'hora de conquerir espais de govern, encara que això suposi una trencadissa social sense precedents.

Al llarg de la història, molts han estat els moviments polítics que han publicitat determinats programes que el que buscaven era l'enfrontament per trobar uns rèdits electorals o de revolta per arribar a poder decidir per la totalitat de la ciutadania, encara que això comporti pagar peatges de morts i damnificats sense límits.

El que parlo té molts exemples que, a més, no es queden ubicats a «dreta o esquerra» sinó que han fet la «seva feina» als dos costats del model ideològic emprat en cada moment, és a dir, la temptació per buscar el suport no s'ha limitat a «envejar» econòmicament o socialment, sinó també efectes ètnics o de qualsevol altre variable que puguem sospitar.

Semblava que després de la gran guerra, tot això estava superat, almenys en el que es coneix com a occident, però la nova realitat ens col·loca novament en un espai on cada cop més «l'odi» torna a sortir a escena, i el que és més greu té el suport de moltes persones que poden veure en aquests discursos una sortida possible a la difícil problemàtica que els té condicionats.

La història més recent posa sobre l'evidència a determinants discursos que, el que volen és discriminar en funció d'una pertinença o no a determinats sectors socials desfavorits en un exercici d'irresponsabilitat compartida.

Segurament el fàcil és condemnar la situació i pensar que tot es condicionarà al pragmatisme que ens envolta, com una manera lògica i que el temps tot ho arreglarà, però existeixen evidències que la cosa no va per aquest camí i sí per assumir com normal el que passa per unes propostes polítiques més preocupades per la seva viabilitat de futur que, per donar respostes alternatives.

No crec que sigui el moment de deixar de costat el que succeeix i que moltes vegades, no podem veure o no ens agrada veure, l'exemple de França, amb una situació descontrolada i una societat que ja no sap on «apuntar-se» i un poder institucional que no té referències adients, és un clar exemple que ve lligat a una decisió social absoluta.

Certament, el que esmento té com denominador comú la manca d'alternatives, però també l'enfrontament social contingut, però que anima als extremistes a buscar el seu espai de lideratge, davant un conflicte on les respostes són complicades i difícils d'implementar.

La nostra societat «passota» de la política, «individualista» sense límits, «aconfessional» a l'hora de buscar altres alternatives de resposta, o fins i tot massa preocupada pel seu «dia a dia», deixant el futur en mans de la «improvisació» o pensant que tot s'arreglarà, no té cap garantia per trobar alternatives realistes i pragmàtiques. En definitiva, no crec que existeixin respostes en el curt termini, una altra cosa és si la mateixa evidència de la inseguretat es pot instal·lar en un món on l'ordre s'imposi per damunt de qualsevol altre anhel que pot quedar difuminat de manera ràpida i amb poques garanties de llibertat que també es veurà relegada, en funció d'un nou marc de supervivència, que se'ns «vendrà» amb «sinònims malintencionats» per fer-la assumible.