Rivals o enemics

És un fet, acceptat democràticament, que una cosa son les diferències de caire partidista i una altre, molt diferent, la relació personal entre els representats de cada opció política. És a dir, el lògic, és saber seleccionar entre el desacord de les idees i un altre ben diferent, la rivalitat personal que pugui arribar a especificar-se entre «rivals i enemics».

Segurament «el cos a cos» del debat parlamentari deixa de costat la relació personal, és més a vegades s'ha pogut veure, inclús, «matrimonis» entre polítics d'opcions ben diferents, cosa que suposa una normalitat democràtica fora de tota dubte.

Malauradament, el que esmento no és general i l'evidència del possible plantejament, a l'hora d'implementar els discursos en l'apartat legislatiu, pot comportar que els rivals es converteixen en enemics, qüestió que fa difícil la trobada de punts d'acord en altres problemes socials, que el que precisen son grans majories parlamentàries.

Pot existir la temptació, com ha passat al llarg de la història, de confondre l'adversari polític, en un enemic al que s'ha d'eliminar com preludi d'unes autocràcies sense límits, com les que hem vist en el passat i que, encara, son una evidència a dia d'avui en determinats països. L'eliminació del qui pensa diferent és el primer pas per acabar amb la llibertat com qüestió vital dels models democràtics.

No crec que pugui ser de rebut, per tant, buscar una manera de fer política, per part d'alguns, on el menyspreu i el rebuig, en sí mateix, formant part de la dinàmica normal del debat, una altra cosa és donar resposta als temes que conformen aquest preludi de «guerra verbal», amb arguments decisius.

Una part important de la tasca pública hauria de fonamentar-se en la pròpia capacitat de diàleg i, sobre tot, en l'aplicació del «seny», con denominador emblemàtic del que es fa, però el que succeeix, de vegades, és que la imposició, respectable però no compartida, pugui assentar-se en una manera de fer sense cap garantia de persistència.

Saltar del perill que suposa passar del debat als crits i les desqualificacions, ens col·loca en un marc de convivència on el benestar social es posarà en dubte i on el diàleg desapareixerà de manera accelerada.

És cert que, avui, son els extrems socials, els que poden tenir la temptació per explorar aquesta forma de fer política, com una alternativa amb èxits a curt termini, però amb el risc de divisió social infinit, previ a una societat enfrontada, on cada cop serà més complicat arribar a consensos mínims per fer front als grans problemes que el país té per donar respostes.

Podem seguir en el camí inaugurat de menyspreu entre parts, on sembla que quelcom vol posicionar-nos com col·lectivitat, ara bé, aquest preludi el que fa és transportar-nos a un espai de desacord que el que ens garanteix és el conflicte permanent entre uns i altres, en un exercici d'irresponsabilitat sense límits.

No sé si és el moment de buscar punts d'acord, encara que suposi sacrificar els extrems de la nostra societat, el que sí estic convençut, és que això no és el que vol la majoria de la ciutadania, la qual, malgrat el panorama complicat on som instal·lats demana a crits reconduir un marc de convivència que no es pot veure superat sinó volem posar-nos en perill permanent, amb exemples pràctics ben a prop nostre.

Fer esforços d'entesa en els punts de vital importància seria l'antídot més eficaç per deixar de costat aquests anhels extremistes que no ens porten enlloc. En definitiva «rivals» si, «enemics» mai, si el que desitgem és trobar una convivència possible.