La volen blava abans que trencada

Enguany celebrarem la Diada del Principat amb Madrid, dramàticament, com a epicentre del nostre conflicte polític amb l'Estat espanyol. Tindrà lloc després d'unes eleccions espanyoles anticipades que, celebrades sota l'amenaça del feixisme, han servit per rentar la cara d'un PSOE que només es diferencia de la dreta i la ultradreta en la forma, en cap cas en el fons. A l'hora de preservar la unidad del reino, de garantir els beneficis astronòmics de les grans empreses o ade mantenir la política migratòria criminal, uns i altres hi posen la mateixa dedicació.

La Diada de l'11 de Setembre tindrà lloc, també, després d'unes eleccions que han deixat fora del Congreso la CUP – hi ha qui pensem que mai no hi hauríem d'haver estat dins – i que han evidenciat novament l'emprenyada del votant independentista. Però unes eleccions que, alhora, han ubicat l'independentisme en una posició de força que caldria aprofitar si veritablement hi ha interès en reemprendre el nostre procés d'independència.

El PSOE necessita els vots independentistes per reeditar el seu govern i tant Esquerra republicana com Junts per Catalunya tenen l'oportunitat d'exigir l'amnistia i l'autodeterminació com a condicions, ambdues, sine qua non. De fet, més que una oportunitat, caldria veure-ho com un deure. És un contrasentit que l'independentisme català continuï facilitant la governabilitat de l'Estat espanyol, especialment quan s'ha evidenciat que aquest aprofita l'actual estabilització com una prova de la pacificació del nostre conflicte polític, a ulls internacionals.

Ha quedat sobradament palès que no hi ha marge de millora social possible en el marc del règim del 78, així que a l'independentisme no li hauria de tremolar el pols per mantenir una postura ferma de defensa dels nostres drets nacionals i social fins i tot sabent que si fa prop d'un segle es clamava aquell antes roja que rota, ara veuríem com prefereixen una Espanya blava abans que trencada.

Malauradament, ERC ja ha anunciat que els seus condicionants no passen per reactivar el conflicte amb l'Estat sinó per reclamar compromisos que són la crònica d'uns nous incompliments anunciats. I veurem en què s'acaba traduint la recent conferència de Carles Puigdemont, que va ser capaç d'acontentar des de tots els sectors juntaires (habitualment en pugna) fins el mateix PSOE, que afirmava que el discurs apropava la reelecció de Sánchez...

Ressona massa la possibilitat de bescanviar la independència per l'amnistia i el cert és que, com advertia recentment l'organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista, Alerta Solidària, la bateria de mesures antirepressives, en el context actual, es volen vendre com «grans concessions de l'Estat, quan en realitat contribuirien a resoldre problemes seus, de l'Estat» com els recursos al TEDH o els imminents judicis als policies encausats arran del referèndum. Així doncs, tot apunta a que, lluny d'aprofitar l'ocasió, veurem una nova passa jugadamestrista en aquest trist i decadent procés de claudicació i de malbarament del capital aconseguit en les mobilitzacions del referèndum del 2017 i la post-sentència del procés.

Clarament, uns i altres no hem estat a l'alçada i en major o menor mesura hem contribuït a la situació actual. Algunes formacions ja ens hem posat a fer feina per a debatre i reorientar la nostra acció política, conscients, sempre, que la clau de volta rau en la ruptura i la mobilització popular. I és que un dels llasts que ha deixat el processisme és la fal·làcia que la independència s'aconseguiria a través d'un plàcid trànsit, ràpid i indolor, de la llei a la llei, quan en realitat el camí ni serà curt ni fàcil i, malauradament, comportarà costos col·lectius i personals. Com ha passat en totes les conquestes de drets al llarg de la història. Així doncs, cal reprendre els carrers, sortir del desencís i l'apatia, i recuperar la determinació i el coratge que ens caracteritza quan som un poble que lluita.