Aixecat dalt d'un turó (XII)

El darrer article d'aquesta minisaga històrica tractava del 1975, a l'hora de la mort de Franco. Respir pels tarragonins demòcrates. D'antuvi fou un ròssec, amb un grandiós funeral a la catedral, que va assolir una xifra rècord d'assistència. Mai havien assistit tants cardenals i dignataris eclesiàstics a una cerimònia fúnebre. Immediatament, a la premsa apareixia una pila de fotografies en blanc i negre.

A la ciutat res de nou. Gairebé ningú admetia trobar-se a les palpentes polítiques. Quiets al llarg de tres anys. L'Estat espanyol, per la seva banda, tampoc va obrir l'obturador perquè sortís tota la pressió acumulada durant quaranta anys. Ningú podia gestionar la discrepància legalment. A l'Ajuntament estaven esmaperduts, sense saber que havien de fer davant la greu situació econòmica. A l'any següent, el 1976, al Govern Civil la configuració política era la mateixa, excepte perquè ja no podien nomenar un governador civil i designar un nou alcalde. Pel que fa a l'indústria, la inèrcia no va parar. Per la refineria arribava la primera desembarcada de cru provinent de l'Aràbia. I va esdevenir un clam la curiosa notícia, que pocs ens vam creure: Es va trobar petroli al mar, a prop de Tarragona, captant-se milers de barrils diaris. El cert és que es va acabar, o que no era cert.

El que sí que fou infal·lible, l'any següent, fou el problema de l'aigua, que ja venia de lluny i es va confirmar amb gravetat. No era potable. Deien que feia olor i tenia gust de petroli. Això va provocar una manifestació, de gairebé set mil persones, demanant la dimissió de l'ajuntament. Aquest, com no ho podia resoldre, li caigué mala peça al teler. Aleshores, potser per canalitzar l'anhel social, a la plaça Verdaguer es va inaugurar un impactant monument al poeta, excel·lent obra de l'escultor Lluis Saumells.

Aquí, com a tota Espanya, calia empassar-se la intranquil·litat del que faria el proclamat Rei Juan Carlos com a cap d'estat, sabent que havia jurat respectar els «Principios fundamentales del Movimiento». Trencant lligams o no, de tres aspirants possibles se li acut nomenar 'Presidente del Gobierno' a l'exdirector de TVE Adolfo Suárez, provinent del 'Movimiento'. Captivador personatge, que el 1977 sorprenentment declarà l'amnistia per a tots els presos polítics. I anant a totes, va encetar un paisatge espantós per a la dreta, legalitzant el Partit Comunista. Frivolitzant sobre el tema, em digueren que Josep Pla, en una entrevista a Suárez, li etzibà: «Vostè és molt guapo i arribarà lluny». I tant que hi arribà. Aconseguí la dissolució voluntària dels 425 'Procuradores en Cortes' franquistes.

A Tarragona es nomenava Gobernador Civil en Robert Graupera, militant de la UCD de Mataró. Personatge dialogant i discret que proferí el primer discurs en català. No va ser ben rebut per l'esquerra i no se sap qui li causà l'ensurt d'intentar calar foc a l'edifici del Govern. L'ajuntament encara no feia ni desfeia. Clar que aprovaren la constitució de la Generalitat i com tots, va rebre al president Tarradellas. Encetant un foc nou, l'oposició exigí «Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia» i aquell Onze de Setembre una manifestació a la plaça de la Font tornava a reclamar la dimissió de l'Ajuntament. L'Església, varià el full de ruta i, gràcies a l'arquebisbe catalanista Pont i Gol, va rebre les despulles del cardenal Vidal i Barraquer.

Ara amaniré un assortiment de situacions per saber quina lògica tenia tot plegat. Començo per la millorà del transit per l'interior, atorgada pel desviament de la carretera de Barcelona. Quant als barris, es bastiren centres escolars, reblant el clau amb el nou grup Barri de l'Esperança per albergar els pobladors de les barraques. Es va fer tard amb els pagesos, que ocuparen l'Avinguda Vallellano en manifestació reclamant millores de preus. Aquell any el que sí que sé éss que la parentela tarragonina va aprendre què era un míting, perquè es convocaren les primeres eleccions generals. Cal dir que l'UCD de Suarez les va guanyar. La sobredosi d'esdeveniments inflà el 1978 amb el Referèndum per aprovar la nova Constitució. Estàvem a punt d'acabar l'any escoltant la nova vida de les fal·làcies polítiques dels partits que gairebé pixaven fora de test, al temps que la situació flirtejà amb una crisi econòmica i l'esverador atur. I aleshores, l'abril del 1979 apareix el missatge tant esperat: les Eleccions Municipals. Essent uns passerells, que no havíem viscut l'impacte d'això des d'aquella República d'abans de la guerra, abordàrem les campanyes polítiques plens de la inclusió social, el foment de la participació i totes les demes llibertats. Però tot i d'una manera amateur, en revisar la situació a Tarragona reconeixíem que per al nou alcalde no seria bufar i fer ampolles, ni res es podia resoldre amb velocitat de cremar benzina. La ciutat era sotsobrada, desestabilitzada i hauria d'afrontar una sacsejada, perquè estava com una embarcació antiga sense rems. I no dic fent aigües, perquè l'aigua era gairebé esgotada i de beuratge impossible. Obrint el nou capítol, a l'alcalde de moment li calia resoldre els barris mancats de tot i despenjats de la ciutat. Aixecar el Casc Antic i el Serrallo. Retornar-li l'àmbit portuari prohibit. I caldria fins a l'exageració, per compensar, obrir de bat a bat la democràtica immersió del català en la cultura, l'ensenyament, les arts, recuperar festes, les tradicions i especialment els serveis socials. Ara que, primer que res, un detall moral, patriòtic ràpid i senzill, acabar amb la injúria, recuperant els noms dels carrers.

Amb raó o sense, finalitzo aquests articles d'història breu i casolana. Desitjo haver aconseguit portar-vos pels senders subtils dels records de l'estimada Tarragona.