Contradicció

Quelcom pot pensar que la contradicció és un monopoli del món de la política on, repetidament, els seus actors, exerceixen una activitat frenètica en la seva forma d'actuar, sigui via declaracions, via actuacions o, el que pot ser més greu, a l'hora de dissenyar el futur dels seus conciutadans.

Segurament, el fàcil és pensar que la majoria de la gent es mou en l'estricte moviment de la coherència i el sentit comú, malauradament, la contradicció, en si mateixa, no és una cosa que vagi per barris, sinó que tots, amb més o menys mesura, som esclaus d'aquesta manca de rigor en el nostre dia a dia.

Com a societat, i d'acord amb el que podem veure en els mitjans de comunicació d'èxit, que cada dia entren a la sala d'estar de milions de persones, podem constatar plantejaments diferents entre els tertulians, que diuen la seva, que poc té a veure amb el que fan o deixen de fer en la seva activitat personal; però és que a més, el tema també afecta els líders d'opinió, que avui poden dir una cosa, i demà una altra de ben diferent; per no deixar de costat als «periodistes polítics», capaços de justificar qualsevol argument, si amb el mateix queden bé enfront dels que els hi donen la viabilitat a tots els efectes.

És cert que es fa difícil poder delimitar fins a on són suportables aquestes contradiccions, a tots els nivells, fins i tot en l'àmbit familiar, ara bé, no estaria de més poder fixar unes fronteres que ens permetessin desenvolupar-nos des d'una mínima ètica que seria positiva i amb garanties per evitar discrepàncies impossibles de reconduir.

Si tornem al món de la política, però que es pot aplicar a qualsevol altre entorn, darrerament està de moda batejar les incoherències en funció de determinats canvis d'opinió que venen imposats per la lògica dels fets, això no obstant, si ens quedem exclusivament amb això, ens podríem trobar en un marc on el que es diu, el que es compromet o el que s'afirma rotundament, no té cap valor, amb el que això suposa d'inseguretat sense límits.

Podem continuar transitant en aquest espai on tot és relatiu, i tot té la seva justificació, o se li busca en cada moment, ara bé, no crec que ens valgui la pena aquesta opció en un futur, doncs, el que estaríem consolidant és un espai d'anarquia mental on no sé qui serien els grans guanyadors, en tot cas, el que si seria garantia és de precarietat a tots els nivells.

No seré jo qui pugui aportar solucions respecte a la meva reflexió, que a més sembla que és acceptada tàcitament, perquè aquí sí que es pot aplicar allò de «qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra», però el cert és que si no som capaços de fixar uns mínims, ens podem trobar en una corrupció sostenible del pensament, on quasi tot val a l'hora de fer o deixar fer.

Al llarg de la història, i especialment en els fets més emblemàtics d'aquesta, hem pogut veure com el que parlem ha figurat com un fet de referència que ha imposat criteris per sobre de la raó i l'enteniment normal, implicant a la societat cap a límits que mai haurien d'haver-se deixat de costat.

El prestigi que tots desitjaríem en un marc de convivència, on el respecte per les minories o els que pensen diferent, hauria de ser una fita innegociable, no crec que passi pel seu millor moment i, en tot cas, la divisió social, que és un fet constatable, pot ser el primer resultat d'aquest model de contradicció, al que cada cop serà més difícil fer front.