Fortins i baluards

Els militars i el clergat són col·lectius conservadors de mena. Ho són ideològicament i, també, amb el seu patrimoni. Ja és normal que maldin per mantenir principis i creences que els hi són essencials, tant per conduir les seves activitats com per convèncer a la gent de la necessitat de pervivència. Les seves construccions també mostren, per la seva solidesa i estructura, un sentit de llarga durada. Mirant pel retrovisor de la història, muralles i temples constitueixen el gruix del patrimoni arqueològic. També hi queden restes d'edificacions destinades al gaudi i la festa com circs i amfiteatres, tot i que em costa poc considerar que aquestes activitats tenen un substrat religiós si no supersticiós.

Sense les obres de defensa de successives generacions de militars ni els temples i convents que ens acostin a la transcendència, a Tarragona, o de Tàrraco, no tindríem gaire cosa.

És evident, d'altra banda, que la utilització pràctica d'uns i altres edificis s'ha anat perdent amb el pas dels segles i, de forma una mica més accelerada els segles més recents. La visió de la religió ha canviat i la més que notable disminució del compromís de dedicació vocacional han restat ús i ocupació a temples i cenobis. Les estructures robustes de defensa han anat perdent utilitat amb el desenvolupament d'armes amb efectes més potents que, a més, permeten ultrapassat per dalt les defenses. La darrera vegada que vam tenir una guerra, tot plegat fa una generació, les bombes queien del cel, molt per sobre muralles i baluards.

No són aquestes edificacions de gran bellesa ni dissenys que per tecnologia o disposició les facin especialment atractives. Cert que, i en general, ocupen llocs elevats o prominents que conviden a la contemplació del paisatge, a les nostres contrades sempre atractiu.

Però la dèria per donar altres utilitats als monuments del passat no millorarà gaire el seu aspecte. Tots els edificis de defensa acostumen a ser austers i funcionals, quant a la funció de defensa que se'ls assigna i, per tant, de difícil aprofitament per activitats contemporànies. No tenen instal·lacions de servei com clavegueres, desaigües, punts de connexió amb xarxes elèctriques o d'altres subministraments com gas o aigua perquè pertanyen a èpoques en les quals no existien ni s'utilitzaven. Tota això complica la seva reutilització a iniciatives o afer contemporanis. I, en qualsevol situació, fan el seu ús més dispendiós, si no lesiu per les estructures antigues.

Alguns ja no tenen remei i s'ha edificat a sobre amb fortuna diversa: el baluard de Santa Clara un convent que, un cop destruït, ocupa un hotel; el baluard de la Mercè ocupat per un orfenat i més tard una llar de jubilats; el de Sant Antoni per habitatges privilegiats; el de la Salut per un hospital d'infecciosos ara abandonat; el castell del Príncep per la plaça de braus i ara seu de concursos de castells i altres espectacles; el de Sant Francesc un altre convent i després l'institut. A les Forques velles (l'Oliva) un dipòsit d'aigua i al Llorito una ermita. Altres s'han enderrocat i els materials s'han reciclat a altres edificacions.

Havent-hi com hi ha una munió d'edificacions de propietat pública mancades d'atenció, oblidades durant decennis i necessitades d'utilització (Pàrquing Jaume I, Banc d'Espanya, Tabacalera, Residencial, Ca l'Ardiaca, i un llarg etcètera de més de seixanta altres) sembla sobrer entestar-se de cercar una utilitat per les edificacions militars.

Modestament, opino que millor que deixin els baluards que queden com testimonis d'un passat i defugin d'instal·lar restaurants privats o micromuseus inútils que no aporten gaire a la cultura o el patrimoni.

El que faci el clergat amb les seves edificacions serà cosa seva, sempre que recordin que seva és la titularitat administrativa, que foren construïts amb diners de la gent i que la ciutadania és la seva real propietària.