La cultura del dubte permanent

Les darreres setmanes, sembla que ens posicionen com a societat en un marc de dubtes generals, tant pel que fa a la situació política, amb un debat postelectoral indeterminat i que sembla que converteix en normal la inexistència d'un govern capaç de fer front a tot el que s'acosta; però també, i per això suposa la precarietat econòmica amb una inflació «maquillada», però que s'estableix, i una pujada del tipus d'interès que ofega, encara més, a una classe mitjana cada cop més castigada en la seva mínima viabilitat.

Sembla que encara que estem rodejats de noves intranscendents que ens converteixen en referencials emblemàtiques, la realitat ens posa en un «dubte» amb relació als grans problemes de futur; certament és important el que succeeix en el debat futbolístic femení o el que passa en les especials situacions de la premsa del cor, que volen amagar altres discussions que en qualsevol moment s'hauran de fer front.

Que lluny queden els arguments per comentar la necessitat de retrocés, al més alt nivell, que exigeixen planificacions acurades i que es deixen de costat en funció de no sé quines excuses per fer-ho. És cert que l'esperança continua vigent, una altra cosa és si posen els mitjans per poder avançar al respecte.

El risc que suposa consolidar el marc vigent, amb dubtes de govern futur, amb una situació de mercat sense cap previsió de present i futur, l'assentament de les desconfiances com un fet impossible de superar, som conseqüències directes del moment i tot el que comporta.

És evident que la resolució de la problemàtica política, a curt o mitjà termini, és un fet objectiu que millorarà el model vigent, però no oblidem que a més s'hauran de fixar pautes socials que facin que tot es torni a reconduir, sense oblidar el marc internacional, en el que estem immersos, amb uns nous actors que voldran la seva part del pastís, i la temàtica «migratòria», sembla que aparcada, però amb conseqüències de les quals no es pot parlar respecte al cost econòmic que suposa poder donar resposta a uns deures morals sense fi, per no esmentar «la guerra» que ara sembla semiaparcada en el debat mediàtic.

Certament, la precarietat que esmento, té moltes variables de tot ordre i constitueix un fet polièdric al qual s'ha de fer front si realment es vol mantenir una convivència social, cada cop més hipotecada per variables que ni controlem, ni podem dimensionar en la seva justa mesura.

Suposo que el fàcil és oblidar-nos del que esmento i apostar per allò d'«anar fent», sense ser conscients que tot té un límit, i les conseqüències globals ens poden posicionar en un marc de crisi; ara bé, mentrestant a sobreviure i a gaudir, encara que «el dubte» pel demà proper estigui cada cop més establert.