Falsificar ofertes vinculants dels contractes hipotecaris per a enganyar els jutges

Tret que es trobi una explicació, l'oferta vinculant presentada pel banc en la sentència de Balears sobre l'IRPH és un document fals. Cal confirmar aquesta dada no manca de rellevància, podria demostrar que la majoria de les hipoteques no complien amb el requisit de l'oferta vinculant i, en cas de tenir-la, aquesta li faltava la signatura de l'hipotecat. Això ens porta a plantejar una pregunta: Pot ser que totes les hipoteques sotmeses a judici han manipulat aquest document per a enganyar els jutges? Aquesta dada, lluny de ser insignificant, podria revelar la mala fe de les entitats bancàries i, al meu entendre, la Fiscalia no hauria de trigar a actuar d'ofici o, en defecte d'això, els bufets d'advocats perjudicats i les associacions de consumidors no haurien de quedar-se enrere davant el que sembla ser un ardit bancari.

D'acord amb el publicat als mitjans, la xifra que apareix com TAE en aquest document, amb data 27 de novembre de 2007, utilitza l'IRPH publicat el desembre de 2007 per al seu càlcul. Tot apunta al fet que l'entitat bancària va crear una oferta vinculant amb dades idèntiques als del préstec original, però amb data posterior, al gener. Davant aquest fet, els afectats plantegen una pregunta senzilla: Com es pot controlar l'abús de l'IRPH si ni tan sols es verifica l'autenticitat dels documents lliurats? En l'àmbit del debat sobre l'abús de l'IRPH, s'han presentat nombrosos arguments jurídics per part de les diferents parts involucrades. A més, els afectats compten amb arguments sòlids confirmats pel raonament matemàtic, expressats amb gran passió. Això es deu al fet que la contractació de l'IRPH i la seva utilització com a índex de referència no se sostenen des d'un punt de vista matemàtic, alguna cosa que és de coneixement general. Per exemple, si la comissió d'obertura és nul·la per a un percentatge determinat de préstecs, llavors l'IRPH no pot considerar-se vàlid, atès que les comissions d'obertura es van incloure en el seu càlcul. Pel que sembla, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea té un coneixement més profund en qüestions financeres que nosaltres, en plantejar l'obligatorietat d'un diferencial negatiu.

En aquest context de debat sobre l'IRPH, ha sorgit la sentència de l'Audiència de Balears, la qual, al meu entendre, resulta desafortunada. Ignora que en la sentència del TJUE, al seu paràgraf 69, es refereix a l'abús no sols a la transparència, és a dir, l'omissió del diferencial negatiu constitueix motiu d'abús. L'Audiència Balear no ha tingut en compte aquest punt. A més, no ha considerat el control de la doble retribució i no l'ha aplicat al cas.

No obstant això, si hi ha un punt especialment desafortunat en la sentència, és aquell en el qual es destaca el bon fer de l'entitat, en reproduir un fragment de l'oferta vinculant. En aquesta instància, entren en joc les matemàtiques, les quals, com se sap, manquen de subjectivitat en els seus resultats. Són unes certes o falses, però no estan subjectes a percepcions personals. Per tant, encara que puguin resultar difícils de comprendre, no són opinables. I les matemàtiques ens indiquen, com ja s'ha publicat, que, en el fons, el problema subjacent radica en la falta de formació dels jutges en qüestions financeres. El Defensor del Poble de Catalunya (síndic de greuges) va assenyalar amb encert que el tema de l'IRPH era complex i que era necessari formar als jutges, així com als advocats i agents socials. Fins i tot l'advocat de l'Estat va reconèixer en l'última vista del TJUE que no entenia l'IRPH, igual que alguns jutges que han expressat la necessitat de rebre formació en aquesta matèria o que han suggerit que les auditories financeres haurien de ser sempre independents, sense estar esbiaixades per interessos particulars. A què estem esperant per a abordar aquesta qüestió?