El relator

Em fa una certa ràbia citar-me a mi mateix, però la recurrència de les temàtiques de vegades ho fa quasi inevitable. La situació actual a l'estat, i també, a Catalunya, va plena de negociacions, diàlegs, anuncis de pactes, converses, tot al voltant de la constitució d'un nou govern. Ja fa setmanes, mesos, que hi ha un govern en funcions i això sembla que genera neguits i incerteses. Les incerteses són naturals: no se sap que acabarà passant. Els neguits no tant, que sembla que sense govern efectiu tampoc ens va tan malament. Deu ser encara el pes de la dictadura que això d'estar una mica sense govern neguiteja. A Europa és una situació bastant habitual. Crec que van ser els holandesos que s'hi van estar més de cinc-cents dies sense govern i, ja els veus, liderant índex de benestar, riquesa i estabilitat econòmica. Els italians han tingut més d'una cinquantena de governs d'ençà que es van reconstituir a mitjan segle passat i tampoc se'n queixen més enllà de comentar allò de Piove. Porco governo.

Doncs fa uns dies, des d'aquestes pàgines anunciava un període d'avorriment. Després de la cagada del PP, «... ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria... Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política...». Això de les misèries va resultant evident. Això de l'avorriment, no tant.

El ball, com totes les danses que es fan i es desfan i que no són tan belles com la sardana i, a diferència d'aquesta, ve necessitat de trobar parella de ball. I, molt sovint, intercanviar-la. També i de tant en tant, s'incorporen nous ballarins que afegeixen coloraines a la dansa. No voldria citar noms a banda dels artistes principals, però és quasi inevitable que secretaris d'organització dels partits vagin entomant tasques i protagonisme. Hi ha més, això sí: tapats. No oblideu que, a la italiana, questo é un ballo in maschera.

Resulta, a més, que no tots parlen el mateix llenguatge. No em refereixo a les naturals diferències de les llengües pròpies d'uns i altres, castellans i catalans. Ara ja es poden parlar al Congreso de los diputados, de fa pocs dies. I al Senat, aquest ens tan inútil, de fa molt de temps, i no sembla que hagi servit de gaire. El problema és que hi ha matèries de difícil traducció, que no resolen els traductors de Google o de l'iPhone. Hi ha dificultats per traduir alguns termes, com seny, tarannà, o capteniment, que descansen sobre qüestions més emocionals que lingüístiques. Com hi ha diferències culturals entre els costums fenícies o mediterrànies de trobar acords i el sostenella y no enmendalla dels hidalgos castellans. Per cert, hidalgo tampoc es tradueix bé al català.

Com deia també fa uns dies des d'aquí, caldrà l'assistència d'una munió de torsimanys, paraula també oblidada.

Hi ha massa desconfiança entre uns i altres. Malfiança, vull dir.

És per això que s'ha parlat de la necessitat de mediador o mediadors. Algú que s'ho miri des de fora, faciliti encontres i eviti discrepàncies inútils. I que, finalment, beneeixi l'equanimitat dels acords i el seu compliment. Fa quatre anys va sorgir la figura del relator, coneguda a la legislació espanyola. Fins i tot a Madrid, que són molt seus, els hi tenen dedicat un carrer als Relators.

Doncs som-hi. Comencem a cercar-ne un. És el meu tarannà, però, que em porta al capteniment, més o menys assenyat, d'estimar-me més una relatora. Per exemple Angela Merkel. Vale?