La presumpció d'innocència selectiva

ndependència judicial i el que es coneix com a «presumpció d'innocència», entesa com el dret de tot ciutadà, que acusat penalment, s'ha de considerar innocent fins que existeixi una sentència ferma, conseqüència d'un judici just; per tant, aquest hauria de ser un punt fora del debat partidista i de la mateixa manipulació d'uns mitjans de comunicació, cada cop més interessats en el safareig si això dona quota econòmica i «de pantalla» o suposa un avantatge per qui els dona suport.

Certament, el tema, objectivament, és més greu del que puguem sospitar, perquè ens col·loca en un espai, on ningú està lliure de l'acarnissament, sense judici just, i el que és més greu, en funció dels poders i interessos de torn, de qualsevol mena.

Fins i tot, la situació es complica quan el dret que esmento, s'aplica en funció de qui «ha pogut cometre el suposat delicte», i així, depenent de qui sigui, mereix o no la condemna pública o la rehabilitació i la relativització del mal causat, en una lectura indiscriminada de les situacions. Hem pogut veure, inclús, que en sentències fermes també es pot justificar «no sé què» depenent de quins són els autors materials.

Podem seguir pel model vigent de presumpció selectiva, que sembla cada cop més establert a la nostra societat, on una part dels suposats culpables pateixen les conseqüències, sense haver-se justificat la seva responsabilitat, en una línia d'actuació i amb jutges amateurs, que pontifiquen sense cap coneixement legal de què es debat als mitjans de comunicació.

Hem vist com en situacions a milers de quilòmetres, sense cap constància objectiva, es repeteixen programes televisius, de gran audiència, on es fan els judicis paral·lels, per part d'indocumentats majoritàriament, que igual parlen del que esmentem, com de qualsevol altra qüestió, sense cap rubor, però amb evident nul·la experiència i coneixement del tema penal que s'aborda.

Qüestió a part, són les valoracions que es fan i que volen sentar cátedra, sobre referències jurídiques, sense conèixer, de cap manera, però que dissimulen altes quotes de manca de formació acadèmica, però que poden justificar qualsevol cosa, si és necessari, i «el guió del programa així ho marca».

És cert, a més, que el que parlo té una important càrrega de morbo, que fa que tots puguem opinar sense cap mirament, aprofundint, encara més, amb la mateixa vulneració del dret, que no veu cap defensor respecte a la seva vigència.

També en el món de la política, la cosa es fa difícil de comprendre, perquè depenent de «l'acusat» s'apliquen o no uns compromisos previs que, quan convé, es deixen de costat en funció de l'interès del partit de torn; hem pogut veure incompliments repetits dels «codis ètics», quan interessa i depenent del pressuposat transgressor massa vegades.

En definitiva, ara que som en un moment d'«ebullició política», amb càrrega social rellevant, i en un marc de divisió evident, què necessari seria retrobar fórmules per reconduir un marc on la «presumpció d'innocència» fos la base de la convivència necessària, que crec que necessitem més que mai.

És evident que tot el que esmento és complicat, perquè no oblidem paràmetres emblemàtics com el «retard de la nostra justícia», que constitueix un punt que encara fa més greu tot el que dic, ara bé, les excuses de funcionament institucional, no poden ser, en cap cas, l'excusa per continuar en el despropòsit que ens ve a sobre, d'un principi jurídic que no és respectat com seria desitjable, per no al·ludir a altres «sinergies del tema», com la mateixa manipulació dels assumptes perquè tinguin la lectura mediàtica, sempre en interès de part.

Escoltem, massa vegades, que els fets que coneixem són definitius, i que, per tant, el que val és el linxament ràpid malgrat el judici en el seu moment, on ja resoldran el que toqui; certament el que dic és gravíssim, si a més, com coneixem, malgrat judicis ben fets, a vegades, es condemna a innocents, que són declarats culpables, a presó injusta o la mateixa pena capital on existeixi; per tant, no estaria de més, també, valorar tot això abans de dictaminar una condemna social, que sempre serà manipulada, agradi o no.

En dret penal es parla de l'in dubio pro reo, cosa que poc s'aplica al que refereixo, i que suposa que el jutges, un cop valorades les proves que disposen, si tenen dubtes, han d'afavorir a l'acusat, és a dir, el que es vol és que, en qualsevol cas, se salvaguardi a l'infractor a l'hora d'emetre un judici just, davant dubtes raonables.

En definitiva, és evident que el que reflexiono té moltes subjectivitats a valorar, i necessitats objectives instrumentals per fer-ho possible, però tot això no ens hauria de fer caure en una relativització d'un dret vital, que si no es torna a respectar, en el més alt grau, ens col·loca en un espai d'inseguretat jurídica absoluta, on ningú està lliure de sospita intencionada, de la mentida, de la calúmnia, i del que encara és més greu, de la pèrdua de confiança cap a una democràcia que no passa pel seu millor moment.

La pena de banqueta que s'esmenta com resum del qual parlo, no pot ser el preu a pagar d'entrada, sense cap valoració pels experts dels suposats malfets i la seva resolució definitiva; perquè aquest és el pas al model de tot s'hi val, on sempre, podem entendre qui seran els guanyadors que «estaran per sobre de les lleis» en funció d'un posicionament de poder, que els fa diferents encara que «s'equivoquin» sense voler.

Per acabar, ara sí, darrerament s'han donat una sèrie de resolucions judicials importants, tant a nivell local, com català i estatal, en assumptes que en el seu moment van garantir capçaleres, articles i reflexions de tot tipus, i que ara, amb el dictamen d'inexistència de cap fet delictiu, no mereixen ni el més mínim reconeixement respecte a l'error informatiu comés, en el seu moment, per part dels que varen parlar sense miraments dels fets en discussió; però és que a més, aquestes noves dades, ara dimanents dels òrgans judicials, no mereixen pràcticament cap ressò mediàtic, oblidant-se tot el que van «dir», deixant la noticia com un fet intranscendent. No puc entendre que no es doni publicitat, al mateix nivell, als temes que aleshores van garantir com certs als lectors, oïdors i televidents, i que ara s'amaga, en un exercici d'incompetència i irresponsabilitat, també aquí més selectiva que mai.