Caminar per explicar

Benvolgudes i benvolguts, la passada setmana, en l'acte d'enviament que es va fer a la nostra Catedral, totes les persones que exerceixen d'agents de pastoral en les distintes àrees van rebre un encàrrec concret i senzill: «anar». Aquest «anar» suposa, òbviament, un primer moviment de posar-se en camí, però suposa, en essència, que es participi d'aquest moviment des de dins. No és posar-se en camí per anar a portar una cosa, sinó que es tracta de «ser» allò mateix que portem. I avui, que un any més celebrem la Jornada Mundial de les Missions, voldria recordar que el nostre enviament ho és sempre a la missió. Els agents de pastoral del nostre arquebisbat van ser enviats a la «missió». I a tot el món hi ha, cada any, milers de persones que en anar a la «missió» que els és encomanada es converteixen en missioneres del Crist. Algunes d'aquestes persones senten la crida a fer-ho en els llocs més remots, en llocs de missió o en llocs on el missatge de la Bona Nova de Jesús encara no ha arribat o està en fase embrionària. En el fons no és una missió diferent, és la mateixa missió, viscuda en forma i llocs diferents.

El papa Francesc, en el seu missatge per a aquest any es fixa en un passatge del relat dels deixebles d'Emmaús per dir-nos que la missió a la qual ens crida Jesús té efecte per ella mateixa, és a dir, porta la llavor evangèlica dins d'ella mateixa. Nosaltres, creients, som missioners i portem la missió amb nosaltres. A imitació dels deixebles, la presència de Jesús anima i envia. Diu el Papa: «Quan se'ls obriren els ulls i van reconèixer Jesús en partir el pa,» «sense perdre temps es van aixecar i se'n tornaren a Jerusalem» (Lc 24,33). Aquest anar ràpidament a compartir amb els altres l'alegria de l'encontre amb el Senyor, manifesta que «l'alegria de l'Evangeli omple el cor i la vida de qui es troba amb Jesús.» No és possible, doncs, transmetre res si no es porta a dins, sense sentir aquest impuls interior «d'anar a...». I avui no puc acabar, sense esmentar els nostres vint-i-set missioners i missioneres, Son gent de casa nostra, de les nostres parròquies i comunitats que un dia van decidir «anar a» explicar el que creuen. Dic que són «nostres» per que han nascut en i de l'Església de Tarragona. Són deixebles de Jesús, com els d'Emmaús i, com ells, en la seva vida han reconegut Jesús, el Mestre i ja no han callat més, perquè saben que «no és possible trobar veritablement Jesús ressuscitat sense sentir-se impulsats pel desig d'explicar-ho a tothom» –diu també el papa Francesc en el seu missatge. El seu testimoni és imitable i per això, penso, no podem deixar d'imitar-lo quan caminem per la vida, quan transitem pels camins de casa nostra, quan expliquem qui és Jesús o quan ajudem a qui, potser sense saber res d'Ell, necessita una mà que li retorni la dignitat. El principal recurs humà de la missió que ens ha estat encomanada per Jesús són les persones, les quals, deixebles d'Emmaús del segle XXI, porten el seu nom al món, a vegades hostil, a vegades en situacions fosques.

Ben vostre.