Jo votaré sí

I amb total convenciment. Vostès diran que ho faig perquè soc diputada del PSC i és el que em toca fer. És legítim que ho pensin, però la realitat és que ho faig per diversos motius que intentaré anar explicant en els següents paràgrafs. Tots sabem que votar sí a la consulta oberta a la militància del PSC i la JSC, aquesta setmana, significa acceptar l'acord per la reedició d'un govern de progrés amb Sumar, fins aquí tot perfecte, i l'amnistia per a les persones encausades per les seves actuacions durant el procés. I aquesta és la part que genera debat i una certa controvèrsia.

Als i les socialistes no cal que ningú ens expliqui que durant el període del procés la convivència va trontollar a Catalunya. No cal que ens ho expliquin perquè ho vàrem experimentar –i patir– en carn pròpia. Però precisament per això volem passar pàgina –com el conjunt de la ciutadania de Catalunya– i tornar a connectar-nos amb el progrés i la convivència per a tothom.

I és que Catalunya no ha guanyat res del procés independentista. No ha avançat res, ben al contrari, ha perdut credibilitat internacional, teixit empresarial, capacitat de lideratge i inversions. En aquests anys la Generalitat no ha tingut ni un sol Govern que hagi donat estabilitat i confiança a la ciutadania i als sectors productius. Tots han estat víctimes de les lluites de poder entre les mateixes forces independentistes.

Pel que fa a la ciutadania el balanç encara és pitjor. Tothom ha vist com perillaven amistats, ha constatat com les converses de sobretaula amb amics, familiars i companys de feina desapareixien o s'escurçaven per evitar enfrontaments amb persones que t'estimes o a qui tens afecte.

Durant mesos els activistes independentistes es van apropiar de l'espai públic. Deien allò de què «els carrers seran sempre nostres» esborrant a més de la meitat dels catalans i catalanes que no compartíem la seva visió d'un nacionalisme identitari excloent. A qualsevol acte cultural, esportiu, social onejaven les estelades, els llaços grocs i els càntics independentistes. L'espai públic, que és de tots, es va voler convertir en l'espai nostre, els d'uns quants. El catalanisme social, el que ha escrit les millors pàgines de la nostra història, va ser substituït per un nacionalisme excloent que va trencar la unitat cívica del poble de Catalunya.

Molts companys i companyes amb responsabilitat institucional van ser víctimes d'un fanatisme nacionalista que es manifestava en insults, desqualificacions i assenyalament públic, també, és trist recordar-ho, als seus familiars, fills i filles.

Per tant, quan escolto al senyor Feijóo –que estava amablement residint a Galícia– o al senyor Abascal –gaudint de la tranquil·litat que es vivia a Madrid– parlar de la «traïció» dels socialistes, recordo als meus companys i companyes, per exemple als regidors i regidores del PSC a petits pobles de Catalunya que van aguantar de tot durant aquells anys. Sí, ho recordo i penso que no hem de rebre lliçons de moralitat de ningú, i menys de l'extrema dreta. Durant tots aquests anys els i les socialistes hem defensat el progrés, la convivència i el diàleg, primer entre catalans, i després entre Catalunya i la resta d'Espanya. Som els de la política útil. Els que volem resoldre problemes, no generar-ne ni un de més. I menys, xocs nacionalistes en una societat que és molt plural.

Aquesta coherència i perseverança ens va atorgar 1.212.523 vots el passat 23 de juliol a Catalunya. El 34,49% dels vots enfront del 13,16% d'ERC i l'11,16% de JuntsxCat, respectivament.

La ciutadania s'ha expressat molt clarament a les urnes: progrés, convivència i diàleg. És el moment d'anar endavant amb valentia i generositat per part de tothom per dir sí, amb decisió, a un acord d'amnistia que ens permeti continuar avançant i passar pàgina del procés. Sense ingenuïtats, perquè els i les que ho vam viure no oblidarem la tristesa que ens provocava veure els carrers de Catalunya ocupats només per una part que volia menystenir a més de la meitat de la ciutadania. No ho oblidarem perquè no es torni a caure en aquest error, però sí que serem capaços d'actuar amb responsabilitat i generositat per construir un futur en convivència, on tornem a seure, parlar escoltar i practicar, uns i altres, l'empatia i el respecte, tenint clar que, en realitat, cadascú des de fórmules diferents, coincidim en el fet que volem més drets i més progrés per als catalans i catalanes, votin a qui votin i se sentin d'on se sentin.

Així que sí, voto sí a un acord de progrés pel meu país que inclogui un acord d'amnistia perquè, d'entre totes les opcions possibles, prefereixo avançar cap a un futur d'esperança que continuar fossilitzada en la rancúnia del passat.