Benestar global

Moltes vegades podem escoltar determinats discursos, propers a la utopia, que ens plantegen un món ple de bona entesa, amb fraternitat, amb un anhel de model d'estat de benestar a compartir per tothom; malauradament, la realitat és molt diferent i, així, constatem una globalitat polièdrica amb diferències de tota mena, religioses, polítiques, socials, de costums, etc., i on és impossible subscriure acords mínims, per molt que des de determinats posicionaments ideològics, fora de l'evidència, es puguin continuar parlant de fites impossibles i fora del context esmentat.

Si entrem en dades concretes, podem veure que quan es parla d'economia global, es discuteix d'interessos no coincidents, però sense oblidar el que suposen punts tan emblemàtics com la dependència del petroli, que encara és denominador comú de molts dels greus problemes que tenim en el dia a dia, per esmentar una de referència obligada per la nostra subsistència que constitueix una divisa mundial, amb totes les conseqüències .

També poden discutir de la lluita entre els diferents mons, de primera o de regional, que agradi o no, continuaran subsistint, i del que poc volen saber si això comporta limitacions al nostre propi nivell de vida; en aquest apartat, el tema de la immigració, és un punt en permanent discussió, doncs el problema radica en els límits de la mateixa i la mateixa capacitat d'acollida, des del punt de vista econòmic, però també d'integració.

No oblidem, també, els diferents models de gestió arreu del món, on s'estableixen models democràtics, amb tots els seus defectes, amb referències autocrítiques o, fins i tot, poders religiosos sense límits, en un festival de contradiccions per part dels actors intervinents.

És indubtable que les quotes de satisfacció objectiva del primer món, és el que tota la humanitat hauria de tenir dret, una altra cosa és com fer-ho possible, quan els recursos, de tota mena, són limitats i els anhels només queden en una teoria inaplicable, i el que és més evident, inexplicable.

Tampoc hauríem d'oblidar el passotisme d'una gran part de la ciutadania, allunyada del fet quotidià i amagada en el seu particularíssim interès per sobreviure el millor possible; esperant, inclús, que, fins que no pugui arribar, ja hi arribarà l'Estat de torn, especialment si ets al primer món.

Certament, tot el que refereixo, és part d'una reflexió molt emblemàtica, on els missatges possibilistes, es difuminaran en un exercici d'irresponsabilitat dels mateixos poders públics, en general, que parlen exclusivament de bones noves, oblidant, intencionadament, que el conflicte és ben a prop i alguna contraprestació ens suposarà.

Podem continuar pensant «en un món millor», on el benestar encara subsistirà al preu que calgui, ara bé, si mínimament ens plantegem la situació podem veure com la cosa és cada cop més difícil, i el que pot ser més greu, amb lideratges més superficials i mitjans de comunicació «interessats», o altres vies d'inter-informació dedicades a l'oci del metavers o la supervivència paral·lela, fugint de la mateixa realitat.

No vull ser pessimista, però cada cop més estic convençut, que som en un casino, on les peces es mouen en funció d'interessos desconeguts, i on ni tenim veu, ni suposadament vot; tot en un marc de superficialitat absoluta.

Finalment, sembla que el que queda és el passotisme i la informació induïda, com única alternativa per continuar subsistint en el nostre benestar teòric, on res és el que suposaríem i, on les garanties de futur queden orfes, per un marc general, on les crisis ens venen seguides en el temps de manera desbocada, i on el benestar global queda com un propòsit impossible.