Tribuna
Mandra de consumir
Amb la castanyada em comença a agafar un tedi profund. El Halloween l'aprofundeix. I el Black Friday el rematarà. Entrem en les setmanes més consumistes de l'any, visca el consum. És el moment exacte per agafar llapis i paper. La població benestant o bastant benestant redacta llistes interminables: dinars o sopars d'empresa i d'amics, regals de Nadal, de Reis, propina als joves de la casa, àpats festius a casa o al restaurant, aportacions a causes humanitàries com el Gran Recapte...
L'altra part de la població, amb un llapis i un paper més menuts, també fan la seva, més escarida, esmicolada, pagada o no en la majoria dels casos a petites quotes de sang, suor i llàgrimes. Sembla que com si per aquestes dates any rere any s'acabés el món. Els consumidors descobreixen necessitats i aspiracions desconegudes fins ara, i la indústria i la distribució mostren la millor cara de les seves icones, dels sons, dels jocs i de les animacions per impulsar les compres. Ja coneixem quines seran les joguines que els nens es demanaran per Reis –Tommy, Pissarra Màgica; Magic of Magnets; set d'inici Ravensburger TipToi; Playmobil City Life; i Lego per polseres d'amistat–. I també es confirma un augment del 10% dels sopars d'empresa, uns 57 euros, fins al punt que moltes opten per reconvertir-les en un pica-pica.
Dins de poques setmanes ens arribaran les previsions de la despesa mitjana que realitzarem. L'any passat, segons l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va ser de 735 euros, un 15% per damunt de l'any anterior, amb ganes de treure'ns de sobre el regust a la pandèmia. Tothom volia sortir al carrer, lluir, regalar més, viatjar. Això va fer també que les compres al novembre i desembre de 2022 fossin més al carrer en botigues físiques i comencés aquest llarg declivi de les vendes en línia que s'havia unflat artificialment al temps de reclusió obligatòria. No creiem que la despesa mitjana aquests dos mesos superi els 700 euros.
Si atenem el clima econòmic en el temps de la castanyada de 2023, la població en general viu moments de preocupació. Als dos episodis greus se n'afegeix l'altra tan tèrbola d'inestabilitat internacional com la guerra àrab-israeliana. Més que la moderació s'imposa la sobrietat. Això comporta la reducció de la despesa, el trasllat massiu a les marques pròpies, la substitució de nombrosos productes per uns altres més barats, la retallada de partides supèrflues i la cerca de fonts alternatives de preus més barats.
Semblava que tancàvem el període inflacionista més gran de la dècada, entre la pandèmia i la invasió russa a Ucraïna que ha alterat profundament el preu de la cistella de la compra, quan la guerra a Orient Mitjà n'afegeix d'altres, sense oblidar els interrogants sobre l'evolució de molts productes de la cistella de la compra que no han acabat de fer net; sobretot, l'oli, els ous, el sucre, l'arròs, etcètera. L'encariment dels preus ha adquirit una proporció inèdita que, fins i tot descomptant els suports públics rebuts que han estat adequats, ha alterat tota la resta de despeses de la població, l'habitatge o la mobilitat, entre d'altres.
En aquests 24 mesos convulsos hem descobert l'artificialitat dels preus, les forces que els mouen, el rol de cada actor de la cadena de valor alimentària i hem constatat que no ha estat la indústria alimentària qui s'ha beneficiat de la situació; simplement ha traduït, i a cops no totalment, l'impacte de l'augment dels costos produït en les matèries primeres, energia, transport, etcètera. En mig d'aquest entorn, no sembla massa difícil preveure unes festes més moderades en despesa, litúrgies i ostentacions. Entre la incitació del mercat, que no cessa, i la necessitat de donar satisfaccions personals i grupals, que tampoc hauria de minvar, hi ha un camí del mig.
Portem 200 anys, des dels orígens de la revolució industrial tirant la casa per la finestra quan arriben aquests darrers mesos de l'any. Si no en teníem prou amb les festes autòctones -pobres castanyeres!-, la importació del Halloween i de moltes altres des de l'exterior han creat una inflació de motius de compra. Ara bé, la productivitat dona el que dona. Els salaris de tendència general al mileurisme donen el que donen. No soc dels que s'abonen al primum vivere deinde philosophare, però hauríem de començar a repensar les partides més enllà de la vida quotidiana pel bé de les economies individuals i de la del planeta.
Al 37% dels enquestats per l'OCU l'any passat, per aquestes dates reconeixia que comprar regals li produeix un important estrès. A mi pensar en els seixanta dies vinents, una mandra total.