La Catalunya sencera

Fa més d'un any, a l'octubre de 2022, en el curs de l'acte de presa de possessió dels nous consellers del Govern de Catalunya, el President de la Generalitat, Pere Aragonès, exhortava als membres de l'executiu a «treballar sempre per la Catalunya sencera». Aparentment, en aquell discurs, la Catalunya sencera no era només un concepte inclusiu des del punt de vista ideològic, amb picades d'ullet als espais polítics dels Comuns i els socialistes, sinó que també ho era des d'una perspectiva territorial.

Tanmateix, com és sabut, en aquell Govern de Catalunya, que és l'actual, no hi havia cap representació de la segona àrea metropolitana del país i tampoc del que, segurament, és el territori més marginat tant en l'imaginari del país com en la realitat de la distribució dels recursos: les Terres de l'Ebre. Potser les nostres elits polítiques no són del tot galdoses, però fa l'efecte que aquest és un defecte equilibradament repartit arreu del territori. L'absència del sud fa la fila, més aviat, d'una exclusió d'arrels profundes.

Així, la Catalunya sencera representada en el Govern no inclou el sud del país. Ai las! Ara, però, que l'episodi perllongat de sequera que patim fa témer pel subministrament d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona, ens recordem del port de Tarragona i del riu Ebre. Una vegada més, com succeeix amb el subministrament energètic o la industrialització altament contaminant, som comptats a la Catalunya sencera només pels sacrificis, no pas per les decisions.