Mercè Alonso Casanovas (Barcelona, 1944 – Valls, 2023)

El primer contacte amb la Mercè Alonso va ser professional, però per sort, va acabar transcendint aquest àmbit i esdevenir amistat. Ella es va adreçar a l’Arxiu municipal de Torredembarra per a fer un treball de recerca sobre la vinculació de la vila amb el món del gravat xilogràfic, proposta conjunta amb el J. Ll. Albajar, guanyadora de la X Beca de recerca d’història atorgada per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Torredembarra l’any 2012.

El seu curriculum vitae ens explica que va néixer a Barcelona el 1944, que es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona amb l’especialitat de gravat, que va ampliar estudis al Centre genevois de gravure contemporaine (Ginebra-Suïssa); que en la seva etapa de creació va exposar dibuixos, pintures i obra gràfica a sales de Barcelona, Madrid, Ginebra, Valls i Tarragona i que, en l’àmbit laboral, va ser la Responsable de la conservació i restauració de les col·leccions de matrius calcogràfiques i xilogràfiques del Museu de les Arts Gràfiques de l’Ajuntament de Barcelona (1989-1997) així com de la Biblioteca de Catalunya-Unitat gràfica (2000-2012) i que va publicar diversos articles i treballs sobre la conservació i la restauració de matrius gràfiques.

Però la vida de la Mercè va anar molt més enllà d’aquestes dades, ella va viure per la CULTURA sobretot la vinculada amb la música clàssica, l’òpera i conservació del patrimoni gràfic; aquesta darrera passió és la que vaig poder compartir amb ella.

Abans de conèixer-la, per a mi el gravat era poc més que unes il·lustracions anteriors a la invenció de la fotografia o unes obres d’art fetes per pintors que experimentaven amb una tècnica diferent. Ara, arran de les seves ensenyances, entenc que és un món apassionant, complex i interessantíssim.

A escala local, cal agrair-li l’extens treball de recerca que va fer sobre la vinculació de Torredembarra amb gravadors de tan alt nivell com l’Antoni Gelabert, el Jaume Pla i el Francesc d’A. Casademont, acompanyats pel Josep Gual, amb qui ella dinava gairebé cada dijous per fer-la petar. També va valorar la tasca d’aquells joves de les darreries dels seixanta que van crear la Torre de l’Encenall.

Però, com sap tothom que la va conèixer, la Mercè no es limitava a fer una cosa concreta sinó que la seva devoció era engegar projectes i engrescar a persones a tirar-los endavant tot connectant als seus coneguts per a treballar en comú. Pel cas que m’afecta, el món del gravat, gràcies a ella i als seus contactes, hi va haver exposats gravats de torrencs en el Congrés Internacional d’Exlibristes (2013), es va enregistrar un documental amb la participació del Dr. Fontbona i els gravadors torrencs (2014), vam poder participar en l’exposició itinerant pel centenari del Jaume Pla (2014) i existeix el premi de gravat xilogràfic. Sí, va ser idea seva i aquest premi ha col·locat el nom de Torredembarra en l’agenda dels certàmens internacionals de prestigi pels creadors de gravats.

A la Mercè li agradava només la feina ben feta, la qual ella sempre sabia valorar i elogiar. No endebades, la seva agenda estava plena de doctors universitaris, cuiners reconeguts, artistes i moltes més persones amants de la cultura i les arts.

Certament, era tot un caràcter, però si s’entenia que era fruit d’un alt nivell d’exigència i es traspassava l’aparent cuirassa, es trobava una persona amb una gran sensibilitat artística alhora que es podien viure moments d’intenses discussions positives. La seva tossuderia era directament proporcional a la seva generositat, de la qual l’Arxiu municipal de Torredembarra va tenir la sort de beneficiar-se’n: Va donar centenars de gravats de la seva pròpia col·lecció i la seva actitud va esperonar a altres persones i col·leccionistes a seguir el seu exemple pel què, actualment, el fons compta amb uns 1400 gravats, molts d’alta qualitat que han admirat tant el públic en general com els experts que d’arreu que els han vingut a veure.

És un llegat que perdurarà i amb aquest, el seu record.

Gràcies, Mercè.