Diari Més

Creado:

Actualizado:

Mixeta, Boni i Kedi estaven parlant per videoconferència amb les seves amigues d’acollida de bigotisdepica@gmail.com. De sobte, Mixeta va exclamar: «Sembla mentida el poder que té la propaganda fins i tot en persones intel·ligents. Com deia el Dr. Joseph Goebbels, a qui li han sortit un munt de deixebles, Digues una mentida mil vegades i esdevindrà una veritat. També hi ha aquella vella dita de la saviesa popular segons la qual si li vols mal a un gos, digues que és rabiós. A força de dir que nosaltres som els bons i els altres els dolents, hem acabat creient-nos-ho. Mai no ens parem a pensar que les culpes potser no siguin de l’altre i que potser hi participem d’aquesta culpa.

En aquesta part del món ens mirem massa el melic i per això podem dir, sense enrojolar-nos, bajanades com aquella de Josep Borrell: Aquí és el jardí i allà fora és la jungla. I ens pensem que els nostres problemes són els del món. Aleshores, passa allò que ens va retreure un ministre de l’Índia: Occident es pensa que els seus problemes són de tots, però en aquesta part del món en tenim altres de problemes.

El món no és només blanc o negre, sinó que hi ha una munió de matisos de gris. No es pot anar per la vida dient que si no estàs amb mi, estàs contra mi. Hi ha alguna cosa més enllà del pensament «políticament correcte» que fa que persones suposadament intel·ligents repeteixin com a lloros les consignes d’unes elits sovint corruptes i amb interessos ocults, que no paren de repetir-nos que hem de triar estar en un costat o en un altre. Això sí, si tries un costat diferent del seu, automàticament esdevens el seu enemic... i les coses no són ben bé així.»

Jo, que sóc bastant vell, recordo que del 18 al 25 d’abril de 1955 ─quan el

món es dividia en el Bloc soviètic, representat ara per Rússia, i el Món lliure (que el genial humorista Perich va definir com «aquella part del món dominada pels Estats Units»)─, es van reunir Egipte, Índia, Indonèsia, Pakistan, Birmània i Ceilan en una conferència a Bandung (Indonèsia) a la que hi convidaren altres vint-i-cinc països asiàtics i africans, molts dels quals acabaven d’obtenir la independència i que no volien formar en cap dels dos blocs contraposats. L’objectiu declarat era promoure la cooperació econòmica i cultural afroasiàtica, en oposició al colonialisme i el neocolonialisme dels Estats Units i de les antigues metròpolis (principalment el Regne Unit i França). Aquest moviment ha tingut molts alts i baixos, però encara és viu, i rep el nom de Moviment de Països no-alineats (MNOAL), en el qual cent vint estats en són membres de ple dret, el propòsit dels quals, entre d’altres, és la refundació de l’ONU amb els vots de la MNOAL, la defensa del poble palestí, la fi del bloqueig a Cuba i la descolonització de Puerto Rico. No cal dir que França, el Regne Unit i els Estats Units l’han intentat torpedinar de moltes maneres. Això no obstant, encara manté un cert vigor i una vintena de països (el Vaticà entre ells) s’hi han vinculat com a observadors. O sigui que, com diu Mixeta, una tercera via és possible.

tracking