Rodalies

El servei ferroviari que anomenem Rodalies serà un dels protagonistes de la tardor, a causa de les obres previstes a gairebé tota la xarxa, i per això no podia faltar en aquesta columna (de fet el que és estrany és que no hagi aparegut fins avui, atesa la freqüència d’incidències que s’hi registren). Per això començaré esbandint el punt clau i després passarem a aspectes més interessants.

Sí, rodalies és castellanisme. Però no pas lèxic sinó morfològic: és a dir, la paraula adequada en català és en singular, rodalia (‘Terreny i conjunt de localitats que formen els voltants d’una població, parròquia, etc.’) però l’hem adoptada en plural per culpa de la denominació original, cercanías.

Apa, ja està aclarit. I ara passem a la família, que s’ho val. Rodalia, no cal dir-ho, ve de roda (no les del tren, és clar, sinó la mateixa que ha donat rodal), que amb tants anys com fa que es va inventar (dispenseu-me la facècia) ha tingut temps de generar una família molt nombrosa. Tant, que es troba entre els pocs mots que superen el centenar de derivats (situada, en el rànquing particular d’aquesta secció, entre els verbs seure i tenir). Per tant, ja us podeu imaginar que amb tanta gent bé hi ha d’haver personatges curiosos. En veurem uns quants a continuació.

Començarem per rodolí, el més simpàtic de la colla de rodó, que són legió (observeu com en dono exemple. De rodolí, dic); rodona, redó (la forma més viva al País Valencià), ronda, rondó, dos supervendes de l’àmbit de la música, arrodonir, rodolar...

El verb rodar, per la seva banda, ha generat molts nets, alguns de tan usuals com rodament, rodamon, rodatge, rotació i els que en pengen (rotatiu, rotatori...), rodera o rodet (avui ja en declivi per culpa de la fotografia digital). En canvi, no és gens conegut roder, que no designa cap ciclista sinó un bandoler, amb una etimologia que no em sé estar de reproduir: «mot valencià, del francès rôdeur, ‘malfactor, bandoler’, derivat de roder, del provençal antic rodar, ‘vagarejar, anar d’ací d’allà’, del llatí ROTARE, ‘moure circularment, fer girar’». Però alerta perquè el mateix diccionari en dona una altra possibilitat: “d’un mossàrab rotair, equivalent de l’occità i el francès routier, ‘guerrer aventurer’, format del llatí RUPTA, ‘tropa indisciplinada, rompuda’, del participi RUPTUS, de RUMPERE, ‘rompre’”. L’etimologia, sempre tan fascinant, oi?

Va que la setmana entrant en veurem més.