Aigües beneïdes

Benvolgudes i benvolguts, les coses benignes… Les coses malignes… Com les classificarem? O no serà potser el nostre esperit, el classificador que les veurà benignes o malignes segons la llum o la tenebra que duu a dins? Una persona va pel món i sembla que irradiï joia i pau. Troba l’aigua i s’adona que serveix per a rentar i apagar la set. Contempla el foc i n’està content, perquè s’hi escalfa i pot coure els aliments. Però una altra, en canvi, topa amb tot. Maleeix l’aigua, perquè podria ofegar-s’hi, i el foc, perquè li podria cremar la casa. Tot li és enemic i maligne. I no es veu pas que l’una hagi estat més desgraciada que l’altra. Per què serà que es miren les coses amb ulls tan diferents?

Adonem-nos com Jesucrist mateix i la primera tradició cristiana, es valgueren d’elements visibles i tangibles —l’aigua, el pa i el vi, l’oli— per a significar el do i la gràcia de Déu de cada un dels sagraments. Es tracta d’uns dons rebuts de la mateixa “bondat” de Déu i que són «fruit de la terra i del treball dels homes» per tal de significar i convertir-se en els dons del cel. Amb aquesta acció se’ns insinuava, si més no, que les coses materials, per elles mateixes, no són hostils, sinó benignes i creades per al nostre bé. Avui ens n’adonem en reflexionar sobre el baptisme del Senyor a les aigües del riu Jordà. Allà, Déu mateix hi beneí l’aigua. És el que considera la reflexió doctrinal d’un sermó sobre el baptisme atribuïda a sant Màxim de Torí (segle V): «Potser algú dirà: Per què el Sant es volgué batejar? Doncs, escolta. El Crist es volgué batejar no pas per santificar-se amb l’aigua, sinó per santificar la mateixa aigua i purificar, en purificar-se, el corrent que tocava. La consagració del Crist és la gran consagració de l’aigua. I, així, quan es renta el Salvador, es purifica tota l’aigua necessària per al nostre baptisme, i queda neta la font, a fi que després pugui administrar-se als pobles que haurien d’arribar a la gràcia per mitjà d’aquell bany. Crist, doncs, s’avança per mitjà del seu baptisme per tal que els pobles cristians vinguin després rere d’ell amb confiança» (Sermo 100: Epifania 1,3: CCL 23, 398-400).

Els qui constaten sistemàticament la malignitat, la indiferència i la manca de sentit de les coses, també ens diuen que troben l’infern en els altres. Aleshores, la persona humana es troba condemnada a devorar-se mútuament en la lluita per la vida. Aspira a la immortalitat i tan sols disposa del breu temps que va de la infutilitat del naixement al macabre de la mort. D’aquí la desconsoladora conclusió de l’anàlisi existencialista del filòsof Jean Paul Sartre: «L’home és una passió inútil», és a dir, un déu que no pot ser com a tal (L’être et le néant, 1943). En canvi, val més mirar la vida i el món amb els ulls de Crist. Val més saber llegir en les entranyes de la natura aquella llei de l’amor universal i sacrificat que ens revela la benignitat del Creador. D’aquí que, en el ritual del baptisme, en el moment de la benedicció de l’aigua, s’implori que «davalli fins al fons d’aquesta aigua la força de l’Esperit Sant» per tal de ressuscitar amb Crist «a la vida».