El parenostre (4): El cel aquí a la terra

Benvolgudes i benvolguts, «Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel»: aquesta tercera petició del parenostre demana que ens apropem a la mentalitat divina. Com, si no, podrem saber i desitjar el que ell vol? Per entendre el que estem demanant, ens fixarem sobretot en la segona part de la pregària. Recordem que el cel és una categoria simbòlica, un lloc teològic, no geogràfic, i significa l’àmbit propi de Déu. És al cel on es realitza plenament el designi diví, on Déu regna sense cap mena d’entrebancs, on es viu en termes absoluts allò que ell és. I ell és amor, bé, unitat, bellesa, veritat.

La cosmologia bíblica entén aquest espai de Déu en oposició a l’espai del mal, simbolitzat pel món subterrani o pel mar. Aquests llocs representen tot allò que no és Déu, tot allò que no és amor. Entremig hi ha un tercer espai, el de la humanitat. Déu ha creat l’home i la dona a imatge i semblança d’ell, però cal que cada persona aculli aquesta essència divina lliurement. Per això, la terra serà aquest espai de llibertat on cada ésser humà haurà de decidir si vol viure segons la manera de ser de Déu o segons la manera de ser del mal. Un lloc de constants preses de decisions, de compromís i de lluita, de discerniment i de pregària.

Els cristians, però, no tenim excuses, no podem dir que no coneixem el voler de Déu per a la humanitat. Jesús de Natzaret ens l’ha mostrat en la seva predicació i en les seves obres. Ell mateix s’apassiona pel designi de Déu, se’n refia, perquè el coneix pregonament: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4,34). I quin és aquest pla de Déu sobre la creació? Així ho descobreix i expressa sant Pau: «El designi de Déu és aquest: en Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa» (cf. Ef 3,6).

El temps que estem vivint de camí sinodal dona unes orientacions fonamentals per descobrir aquesta voluntat divina en l’ara i avui de les nostres comunitats eclesials. Parlem de descobrir-nos com família de Jesús, d’aplegar-nos en el seu amor, d’escoltar-nos i d’obeir-nos en profunditat. Tot això no són només bones intencions. El camí de la sinodalitat i de la fraternitat ha de ser engendrat i fonamentat en les relacions que es viuen en l’espai del cel: comunió de les persones divines que caracteritza la vida trinitària i la fa única i atractiva; comunió dels sants que és plenitud de relació interpersonal.

Demanar que es faci a la terra la voluntat de Déu implica, doncs, comprometre’ns a engendrar una família unida a imatge de la Trinitat, amb els mateixos llaços d’amor amb què Déu s’estima eternament. El banquet eucarístic n’és penyora i sagrament, perquè és aquí on tots els batejats vivim realment la comunió en Crist i esdevenim membres els uns dels altres formant un únic Cos. Caldrà, doncs, que els camins que vulguem encetar siguin sempre per a manifestar que la nostra vida eclesial ha de ser sagrament de comunió trinitària: El cel aquí a la terra.