El parenostre (i 8): El clam del seu poble

Benvolgudes i benvolguts, «Ans deslliureu-nos de qualsevol mal». Arribem a la darrera petició del parenostre: el clam de les filles i fills que imploren la protecció del seu Pare davant les necessitats.

Alliberar és una de les accions més característiques del Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. Podríem dir que el poble d’Israel coneix i reconeix la presència divina a través de gestes alliberadores que tenen com a punt d’arrancada la sortida d’Egipte. Al llarg de la història, el poble escollit ensopega amb perills, amb seduccions que el volen distreure del camí, amb debilitats personals i col·lectives que l’enfonsen en l’egoisme i la idolatria. I quan Israel se sent ferit i indefens, és llavors que gira la mirada vers Déu suplicant la seva intervenció: «Als qui clamen al Senyor, ell els escolta i els allibera de tots els perills. El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes abatuts d’esperit» (Sl 34,18-19).

La salvació definitiva i plena arriba a través de Jesucrist, el Fill encarnat. Aquesta és la seva identitat i missió: «M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19). La bona notícia és que Jesús ens ha salvat, però creure això no vol dir tenir una visió simplista de les coses. Tristament seguim constatant el mal arreu: guerres, injustícies, pobresa, vulnerabilitat, divisions.

I, malgrat tot això, continuem resant el parenostre i, potser més desitjosos que mai, seguim demanant al Pare que intervingui a favor de tota la humanitat. Per això, com diu el papa Francesc: «Si no hi haguessin els últims versets del parenostre, com podrien pregar els pecadors, els perseguits, els desesperats, els moribunds? L’última petició és realment la nostra petició quan estarem al límit, sempre.»

L’Església està cridada a ser signe de salvació, no perquè estigui més enllà del mal, ni perquè tingui una recepta màgica per a combatre’l, sinó simplement perquè se li ha revelat el secret del Regne, a saber, el mal no es pot combatre amb el mal, restant empresonats en una espiral sense fi, sinó únicament amb el bé. Jesús mateix ens en dona la clau a través de la paradoxa de l’arbre de la creu: donant la seva vida per amor venç definitivament el pecat i la mort.

En la força esclatant de Pasqua, el dolor es converteix en joia, l’egoisme en solidaritat, l’odi en amor, la divisió en comunió, el mal en bé. Tots nosaltres, cristians, hem de ser testimonis de la revolució de la Pasqua, perquè creiem en la victòria definitiva de l’amor de Déu contra totes les forces que esclavitzen i ofeguen les aspiracions més autèntiques de llibertat i dignitat humanes.

Acabem aquí el nostre comentari al parenostre, deixant ressonar un Amén ferm i confiat. Diguem a Jesús que sí, que creiem tot el que ens ha ensenyat, que ens comprometem a viure segons el designi del Pare, i que volem comunicar el seu projecte, amb joia i convicció, arreu on siguem.