La paradoxa de Déu
Benvolgudes i benvolguts, avui és Diumenge de Rams i ens disposem a fer costat a Jesús en la seva entrada a Jerusalem. Mentre esperem amb entusiasme agitar palmes i palmons per aclamar el Rei dels reis, llegirem l’episodi que introdueix l’estada del Mestre a la capital jueva de l’època.
Aquest mateix Diumenge, encara amb una certa exaltació, entrarem a l’església per celebrar l’eucaristia. Reunits en assemblea santa, escoltarem atentament el relat de la passió segons l’evangelista sant Marc. Notarem com comença el joc de paradoxes, un joc que ens acompanyarà durant tota aquesta Santa Setmana.
En efecte, sant Marc ens ofereix un relat sobri i auster que vol centrar-se en la profunda experiència de fe de Jesús, i ens el presenta extremadament humà i extremadament feble, i, també, per això, més proper a nosaltres. Així, l’entrada triomfal i joiosa es va convertint en un camí de serioses dificultats i d’oposició frontal contra el Mestre. Ja no es parla de les multituds que l’aclamen i el beneeixen, sinó de la cruesa de la seva passió, que ens introdueix en el misteri profund i intens d’aquests dies sants.
Seria enganyós pensar que els contrastos que hi trobarem són contradiccions. No és pas així. Haurem d’aprendre a deixar-nos desconcertar per un Déu que desmunta els nostres pensaments purament mundans i deixar-nos sorprendre per un món nou, capgirat, un món on Déu es revela a través de la paradoxa.
Vegem-ho: Jesús, a Getsemaní, se sent abatut i angoixat; però és precisament aquí, que ell dona el seu sí definitiu al Pare, vencent les seves pors gràcies a una confiança que asserena i dona forces. Jesús ha de patir veient que els seus deixebles queden confosos i desorientats fins al punt de negar-lo i abandonar-lo; però, en canvi, és a ells que lliurarà el secret de la seva intimitat en el darrer sopar. Jesús ha d’escoltar les calúmnies i males interpretacions dels qui l’acusen falsament; però no fa servir la seva paraula per a defensar-se, sinó que la reserva per a revelar-nos el Regne. Jesús ha de suportar que el seu poble, a qui s'ha entregat amb cos
i ànima guarint-lo de tota xacra, prefereix ara l’alliberament de l’assassí Barrabàs, i tanmateix és per reunir aquest poble, que s’entrega. Jesús, a la creu, ha de sentir com l’injurien, com els grans sacerdots i els mestres de la Llei li demanen senyals i prodigis, mentre ell, en la seva predicació, sempre ha ensenyat que l’autoritat de Déu consisteix a estimar i servir. Jesús experimenta l’abandó del Pare, a qui tothora s’havia abandonat, i no deixa de saber que l’amor autèntic se segella en l’absurd més punyent.
Cada moviment, cada expressió, cada silenci de Jesús és una catequesi de vida que mai no acabem d’aprofundir ni abastar. Demanem, doncs, a Déu, en aquests dies de la passió del seu Fill, que ens vulgui revelar el secret dels petitons, perquè, com diu sant Pau: «Allò que sembla insensat en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes» (1Co 1,25).