Un nou bisbe a Girona
Benvolgudes i benvolguts, a finals de febrer el papa Francesc va nomenar l’abat del Monestir de Poblet, fra Octavi Vilà Mayo, com a bisbe de Girona. I avui, en aquest IV diumenge de Pasqua dedicat a Jesús com el nostre Bon Pastor, diumenge dedicat també a pregar per les vocacions, serà ordenat bisbe i prendrà possessió canònica de la seu de Sant Feliu i de Sant Narcís en una celebració que tindrà lloc a la Catedral de Girona.
D’ençà que vaig tenir coneixement del seu nomenament, me’n vaig alegrar moltíssim per diferents motius. En primer lloc, perquè després de dos anys sense bisbe, finalment aquesta estimada diòcesi sufragània de la seu tarragonina ha estat proveïda del pastor que tant necessitava. Però, en segon lloc, també perquè l’elegit és fill de Tarragona, de la nostra Església, i, a més, una persona d’unes grans qualitats humanes, intel·lectuals i eclesials, que ha exercit admirablement el càrrec d’abat del cenobi més important de la nostra arxidiòcesi. Ens en congratulem de cor i demano a tots els diocesans que preguin per ell, perquè pugui exercir saludablement el ministeri encomanat i sigui ben acollit a la seva nova diòcesi.
Fra Octavi s’afegeix a la llarga llista de bisbes que han presidit la seu de sant Narcís. Se’n coneix el nom de més de cent-deu, el primer dels quals és Frontinià, que participà en el Concili de la Tarraconense tingut precisament a Girona l’any 517. A banda del diaca sant Feliu, que —segons la tradició— evangelitzà Girona a finals del segle III, els primers indicis fefaents d’una comunitat cristiana a Girona els tenim en els set sarcòfags paleocristians de la basílica de Sant Feliu, i la primera menció documental com a bisbat consta en una carta del papa Inocenci I, de l’any 400. Girona té, per tant, una llarga història de fe cristiana. Com tota la Tarraconense, ha estat primer cristiana abans que catalana.
La successió dels apòstols continua a casa nostra. Tal com afirma el Concili Vaticà II, «els apòstols [...], no solament tingueren diferents col·laboradors, sinó que, perquè la missió a ells encomanada es pogués continuar després de la mort, van donar com a testament als seus cooperadors immediats l’encàrrec d’acabar i de consolidar l’obra per ells començada, encomanant-los d’atendre tot el ramat en el qual l’Esperit Sant els havia posats per tal de pasturar l’Esglé- sia de Déu (cf. Ac 20,28)» (LG 20).
L’Església és un sagrament, un signe visible de la presència salvadora de Jesucrist en el món. Tan sols aquesta és la seva raó de ser. Per a garantir-ho compta amb l’assistència de l’Esperit de Jesús, l’Esperit Sant. El bisbe, en l’exercici del seu ministeri, passa hores de tota mena. També sofreix moltíssim en les dificultats, com en qualsevol empresa humana. Però puc dir que, sobretot en les hores baixes, l’Esperit irromp en el cor, no pas donant la solució als problemes, que és feina dels homes, sinó comunicant la seva llum i fortalesa. Venen a la memòria les paraules de Jesús als Apòstols en el darrer sopar: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre» (Jn 14,16).