Maria de l’esperança

Benvolgudes i benvolguts, a la missa, després del parenostre, el mossèn continua amb una pregària on demana al Senyor que ens alliberi de tots els mals i ens doni la pau per als nostres dies, i acaba amb aquestes paraules: «Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador.» El mossèn ho prega en plural, en nom de tota l’assemblea reunida. Tots hi som inclosos, en aquest esperem.

Esperar no és el mateix que desitjar. Esperar té més fonament que un simple desig. El poble sant de Déu ha estat sempre un poble esperançat. Encara més, és en l’esperança, que s’instituí i s’aglutina com a poble: en les promeses de Jahvè, el seu Déu, perquè el Déu de l’Antic Testament és el Déu de les promeses. 

Tanmateix, quan Maria entrà en la història, aquelles promeses començaren a acomplir-se i l’esperança tocà més de peus a terra. La paraula de Déu pren cos en la seva entranya verge. En el seu Fill, Déu es fa paga i senyal de la nostra esperança. Per això, la memòria i les festes dedicades a la Mare de Déu cauen tan bé durant el temps d’Advent i durant el Nadal mateix.

Aquesta esperança la vivim amb l’Església i en l’Església. Col·lectivament, amb l’Església estesa de nord a sud, d’orient a occident. I l’expressem i celebrem en la pregària comuna del poble congregat en la litúrgia: la festa de la Immaculada que avui celebrem, la Mare de Déu de l’Esperança vuit dies abans de Nadal, l’últim diumenge d’Advent, en la immediatesa del Nadal, i, encara, el dia de cap d’any amb la solemnitat de la seva divina maternitat. 

L’esperança és també el missatge central del proper Jubileu que, segons una antiga tradició, el Papa convoca cada vint-i-cinc anys. Que pugui ser un encontre viu amb el Senyor Jesús. Precisament, l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom el Crist com la «nostra esperança» (1Tm 1,1).

Ara bé, aquesta esperança anunciada i celebrada per l’Església, hem d’assumir-la i acollir-la personalment cadascun dels fidels. Perquè sigui així, cal estar avesat a obrir-se a Déu; altrament la festa desvetllaria sentiments però no arribaria al cap i al cor, tan complexos com som. I aquí és on percebem la necessitat de la pregària personal o individual.

La litúrgia té un ritme propi que no podem alterar, essent com és un culte col·lectiu. Són els instruments i els cantors, els qui han d’afinar-se perquè el concert surti com cal. Perquè les celebracions litúrgiques penetrin tota la persona, siguin expressió de tota la persona i un revulsiu per avançar en el seguiment del Mestre, per obrir-se a l’esperança d’aquest poble que peregrina vers Déu, cal la pregària personal, cal passar estones fent exercicis a part, en l’oració individual.

Maria és un model excel·lent i una bona companya per a fer el camí de Betlem. La imatge de la Mare de Déu, aquests dies, en un lloc destacat de l’església, ens en fa memòria.