Jornada de la vida consagrada

Benvolguts i benvolgudes, en el context de l’any Jubilar, l’Església celebra el 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, la Jornada de la vida consagrada, amb el lema «Pelegrins i sembradors d’esperança». Amb tot el poble de Déu, els religiosos i religioses celebren i es comprometen a treballar per l’esperança activa, que els converteix en testimonis humils del Déu que fa camí al costat dels qui més ho necessiten, alliberant i trencant les traves que lliguen als béns materials i afeixuguen el cor de l’home.

El baptisme, com a primer sagrament de la iniciació cristiana, els posa en moviment, i els consagrats viuen la seva especial consagració dins la consagració baptismal que comparteixen amb tots els cristians. El camí al qual els obre el baptisme és un camí de pelegrinatge, un camí que suposa la recerca de Déu i d’allò que ell vol. El pelegrinatge suposa anar darrere d’algú, que per a un cristià és seguir Jesús. 

Pelegrinar suposa també caminar amb els altres, acompanyar, caminar junts; és un exercici de sinodalitat. Peregrinar deriva etimològicament del llatí per ager, que significa ‘a través del camp’. És, doncs, una invitació a sortir de la comoditat i seguretat de la casa o de la ciutat, a transitar per llocs desconeguts, a explorar nous camins, a ser aquesta Església «en sortida» a la qual ens anima el papa Francesc.

El caminar dels consagrats i consagrades no és deambular sense rumb i sense sentit. Estan convidats a caminar amb la mirada posada en el Senyor, a esperar-lo, sabent que «l’esperança no enganya» (Rm 5,5). És així com s’enforteixen mútuament en aquesta esperança, que no és optimisme ingenu ni tancar els ulls a un món ferit i moltes vegades injust, sinó precisament una ajuda segura per posar-se en camí i avançar cap al bé. 

Des d’aquí són cridats a ser sembradors d’esperança, a acompanyar els altres i enfortir-los en l’esperança, especialment els pobres, els qui pateixen i els qui no coneixen l’Evangeli. La seva esperança no es fonamenta en ells mateixos, ni en les seves forces o capacitats, o en els seus propis projectes. L’esperança es fonamenta únicament en el Senyor, en la seva Paraula.

La vida fraternal ajuda els consagrats i consagrades a sentir el proïsme com un germà, tot generant la cultura de l’acompanyament. És això el que mou el bon samarità a parar la marxa per apropar-se i atendre el malferit a la vora del camí (Lc 10,30-35). És un gran motiu d’esperança veure consagrats i consagrades totalment lliurats a la cura dels seus germans: dels malalts, dels pobres, dels qui estan sols i dels qui pateixen les conseqüències de l’egoisme i l’individualisme. 

L’esperança està en el testimoniatge, en la compassió i l’ajuda, que són signes visibles de la comunitat. L’esperança s’alimenta de l’experiència de Déu i té com a meta Déu mateix. Preguem avui perquè els consagrats i consagrades puguin experimentar l’esperança en el Senyor i, animats per la invitació jubilar del Papa, avancin com «pelegrins i sembradors d’esperança».