La balança de la qualitat

Una de les preocupacions del govern català quan els pressupostos d’enguany no es van poder aprovar era com mantenir les inversions previstes. Una de les partides importants era la dedicada a l’ensenyament. Sindicats i govern havien assolit un acord per revertir les retallades que els anys de crisi econòmica havien deixat el sector amb greus desajustos. Malgrat això, i preveient que el Govern pugui complir amb els compromisos amb els docents, hi ha elements que no depenen exclusivament de la capacitat per dedicar-hi diners. Quan es tanquen línies a secundària, per exemple, els centres públics pateixen per l’evolució dels cursos. Demogràficament, es pot justificar el tancament i les estadístiques estableixen mitjanes assumibles, però la realitat és que la matrícula viva fa que, en molts casos els centres acabin superant la ràtio de 30 alumnes per aula. A més, sempre són els centres públics i aquells que per zones els pertoca gruixos de població més alts, els que han de patir els sotracs de noves incorporacions. Els concertats tenen garantides les línies de cada curs, tinguin més o menys afectació demogràfica a les seves zones. I en la balança de la qualitat, tot i que els diners públics arribin també als concertats, això es fa notar.