Una campanya singular

Estem a punt de tancar una campanya electoral i en el cas de Catalunya, sempre té al·licients que la diferencien d’altres. Si hem de fer cas de les enquestes, hi ha algunes unanimitats. La primera és la que atorga la victòria al PSC, tot i que en cap cas amb un marge suficient per a evitar haver de pactar. També hi ha molts números de què, amb els resultats d’aquests mateixos sondejos, tot plegat pugui desembocar en una nova convocatòria electoral. Hi ha, però, altres elements de singularitat. Puigdemont ha aconseguit que en lloc d’anar voltant per trobar votants i simpatitzants, hauran estat aquests els que l’han anat a trobar a la Catalunya Nord. Hi ha formacions que no tan sols han fet públic un programa electoral com a tal i en tenen prou a mostrar un decàleg de propostes i un candidat que no volien a Madrid però que els donarà bons resultats. Fins i tot estem a punt d’assistir a la més que probable desaparició parlamentària d’un partit, Ciutadans, que tan sols fa set anys va ser la força més votada. I, malauradament, la ultradreta –tota– troba la manera d’aprofitar les turbulències de la resta de formacions per fer valdre el seu discurs, parcial, poc clar, de vegades irreal, però sempre simple i prou cridaner com per cridar l’atenció.