Tancar les portes

La irrupció de l’extrema dreta en els àmbits de poder ha generat un fort debat sobre les causes del seu creixement. Sovint s’apunta a les polítiques del bonisme o massa permissives com un dels orígens. És fàcil d’entendre que es vulgui superar de manera ràpida qualsevol situació d’injustícia social, tot i que accelerar segons quins processos pot dur a la desconfiança per part de col·lectius acostumats –per inèrcia, per història...– a gaudir de privilegis. El masclisme, per exemple, encara és una xacra que acumula víctimes malgrat tots els esforços legislatius fets per erradicar-lo. També la xenofòbia està molt present a la nostra societat i els discursos que alimenten la vinculació entre delinqüència i immigració quallen ràpidament, sobretot en entorns de conflictivitat social que, de fet, normalment ve generada per factors socioeconòmics i no racials. Facilitar l’empadronament als immigrants ha de ser un primer pas per a una regularització sense la qual és impossible millorar aquests factors socioeconòmics. És evident que fer més laxes aquests processos pot derivar, també, en situacions irregulars i, potser, amb derivades delinqüencials. Però no podem tancar les portes a una població que, en la seva immensa majoria, està suplint llocs de treball i els nostres buits demogràfics.