L'ase de Buridan

L'optimisme filosòfic ha estat sempre vulnerable al sarcasme. Voltaire ridiculitzava Leibniz al Candide i Buridan va ser caricaturitzat pels seus oponents per la seva defensa de la possibilitat de decidir racionalment a través de la ponderació. Per criticar la seva posició, posaven a una ase que pateix set i gana exactament a la mateixa distància d'un poal d'aigua i un sac de gra, situats a ambdós costats de la bèstia. Presoner de la ponderació, l'animal era incapaç de decidir-se i, finalment, acabava morint d'inanició.

Tarragona es troba tot sovint en aquesta situació de l'ase. Incapaç de decidir-se entre una cosa i una altra, fa volar coloms en múltiples projectes sense acabar de culminar-ne cap. Així, per posar un exemple, de sobte, algú te la il·luminació de què el futur són les smarts cities i, pim-pam-pum, tenim una fundació encarregada de promoure la ciutat com a referent en aquest àmbit. Però no ens ho creiem del tot —ara manen uns altres— i canviem la fundació per dotar de contingut els espais abandonats de la ciutat —sí, els de sempre, la Tabacalera, el Banc d'Espanya, etc.— en el marc d'una estratègia cultural global.

Però això tampoc no dura massa. Canvien els que manen i canvien les prioritats. Tirem-ho enrere doncs. Pensarem, de ben segur, alguna altra cosa, i així, sense acabar de decidir-nos realment per cap, anirem pel camí de l'ase de Buridan, que és tant com anar pel pedregar. Això sí, ens felicitarem del nostre potencial immens que mai, ves a saber perquè, no s'acaba de concretar.