Opinió
I, doncs, què mengem?
Fa uns mesos assistia a una taula rodona on es debatia sobre el contingut d’una possible llei electoral catalana —des del 1980 ençà, el Parlament ha estat incapaç d’aprovar-ne cap i encara anem tirant amb una disposició transitòria de l’Estatut de 1979—. Un dels ponents formulava de manera crua la idea d’avançar cap el principi d’un home, un vot; i, per tant, de tendir a eixugar el diferencial de representació entre la circumscripció de Barcelona i les altres tres.
Aquesta proposta té la virtut de transmetre una idea transparent d’igualtat entre les persones. Tanmateix, rere aquesta claredat gairebé ingènua, glateix una idea del país extremadament desigual, que parteix d’un menyspreu implícit cap al món rural. En aquest sentit, de la mateixa manera que s’accepta que el principi d’igualtat consisteix també en tractar el que és diferent de manera diferent, cosa que fa possible la introducció de mesures correctores en relació amb la situació de desavantatge que tenen algunes persones o col·lectius, cal acceptar que la sobrerepresentació electoral del món rural és l’expressió d’una idea inclusiva de país, un país que depèn del seu camp i que, en el futur, encara ho farà més.
Cal començar a cuidar aquells i aquelles que ens alimentem, cosa que passa per múltiples accions en relació amb la cura del món rural, més que prosseguir amb una idea purament aritmètica i profundament injusta de democràcia que acaba trinxant el territori, afavorint la despoblació i situant-nos en una situació de vulnerabilitat energètica i alimentària a tots plegats. En definitiva, també en política, cal pensar en el que mengem.