El que diuen els noms (dels carrers)

La Revolució francesa va representar una transformació en el nomenclàtor urbà. Des d’aleshores ençà, els noms dels carrers han estat l’expressió toponímica del règim polític del moment, que els ha utilitzat com marcadors culturals de la comunitat. Alguns, com els russos, van anar encara més lluny, fins a modificar el nom mateix de les poblacions —així, per exemple, Sant Petersburg va ser primer Petrograd i després Leningrad per recuperar el nom original el 1991.

Al nostre país vam replicar aquesta manera de procedir, encara que, afortunadament, no vam arribar a excessos com la numeració dels districtes urbans, com a París —tot i que es va intentar, com algunes plaques a Tarragona encara mostren—. Així, del segle XIX ençà, els noms dels carrers mostren la voluntat dels diversos règims polítics de colonitzar la nomenclatura urbana. Aquest procés anava aparellat a l’eliminació d’una memòria geogràfica col·lectiva, de manera que era el poder polític i no el costum popular allò que determinava la toponímia.

Aquest procés ha tingut èxit, tot i algun episodi de resistència—ningú no diu ‘plaça de Santiago Rusiñol’ per referir-se a la plaça de les Cols—. Tot i així, en un territori amb una identitat tan fràgil com el nostre, el nomenclàtor urbà és una oportunitat excel·lent per vivificar-ne la memòria col·lectiva. Seria una bona pràctica que els noms dels carrers reflectissin la toponímia tradicional —els noms dels masos i finques que s’urbanitzen, per exemple—, que no pas acabessin en solucions tan discutibles com ara ‘carrer d’Internet’.