Opinió
Els de sempre, el de sempre
Un dels aspectes més remarcables de la significació dels Fets d’Octubre de 2017 en la vida social i política del país és l’estabilitat rocosa del paisatge mediàtic. Que d’un daltabaix com el que van representar aquells esdeveniments, que comprimien en vint dies les aspiracions, els greuges i les pors de tota la dècada anterior i que marquen les expectatives i les inhibicions de la dècada posterior, no hagi comportat alteracions sísmiques en la nòmina dels líders d’opinió és simptomàtic.
La mateixa indignació moral sense redempció davant de la Sentència del Constitucional del 2010 es repeteix amb la del Suprem del 2019 i s’expressa encara avui per les mateixes boques de sempre en relació amb el Catalangate, o els sumaris oberts en relació amb la suposada trama russa o el Tsunami Democràtic. Les jugades mestres de l’independentisme es renoven repetidament en les homilies dels mateixos actors de sempre. Es reprodueixen, més o menys actualitzats, els arguments, les exhortacions i les brometes —potser massa comunes en el nostre debat polític perquè el puguem prendre seriosament— de sempre per part dels de sempre.
El trauma nacional de l’octubre de 2017, que ha tingut un impacte que encara està per avaluar en la base social, el discurs polític i l’horitzó estratègic del catalanisme, ha passat com un ventijol inofensiu a través de les files dels comunicadors hegemònics sense arribar a despentinar-los. Això fa difícil, encara avui, la metabolització del que va succeir i les seves conseqüències i, per tant, qualsevol proposta política viable i sòlida de cara al futur. Diu molt de nosaltres i no pas bé.