Contra el privilegi energètic

De tant en tant, ens arriba notícia de protestes al nord del país en relació amb infraestructura energètiques, abillades amb un pietós interès per preservar paisatges meravellosos —cal suposar que més meravellosos que altres, per allò de «Girona, més»—. Aquestes protestes s’inscriuen en un patró repetit d’acord amb el qual les comunitats més benestants bloquegen els projectes energètics que les molesten i repercuteixen en el seu consum energètic en les comunitats menys afavorides, exercint allò que un article recent publicat als Proceedings of the National Academy of Science americana qualifica de privilegi energètic.

Com és sabut, bona part de les infraestructures energètiques del país estan concentrades al terç sud, des de les úniques centrals nuclears existents a Catalunya fins a bona part dels parcs eòlics, en paisatges que segur que les comunitats locals consideren també ben valuosos, encara que no siguin llocs d’estiueig apreciats per les elits del país. Per aquest motiu, el model energètic de Catalunya, a banda de ser clarament insostenible i extremadament vulnerable, és fonamentalment i radicalment injust, en la mesura que concentra els impactes negatius en una part del territori, mentre altres zones n’aprofiten la producció.

En la transició energètica que Catalunya necessita de fa dies, cal posar l’èmfasi no només en la viabilitat de les tecnologies utilitzades, en la garantia de subministrament o en la petjada de carboni, sinó també i de manera molt rellevant en els aspectes socials del model, a la cerca d’un sistema més eficient, més resilient i, sobretot, més just. No tindria sentit una transició que perpetués el privilegi energètic que empara el model actual.