Protestar no és transformar

S’ha fet públic aquesta setmana un manifest impulsat sota el títol de ‘Protestar no és terrorisme’, que han signat bona part dels habituals en aquest tipus d’iniciatives. Cap sorpresa. Fins i tot, cap novetat. Segurament, tampoc cap impacte real. Una vegada més, els de sempre es posicionen públicament en relació amb una qüestió que permet visualitzar-los com a compromesos amb l’enèsima causa justa —que ho és; del que ha transcendit, es pot concloure una construcció arbitrària de la qualificació penal dels fets en el marc de la instrucció relativa al Tsunami Democràtic.

En el fons, els signants continuen construint-se la imatge que els projecta com a líders d’opinió, amb una presa de posició merament retòrica. Més enllà de les pies i benemèrites intencions que cal suposar-los, el cert és que es tracta de comportaments que, en definitiva, contribueixen a la consolidació del statu quo i restringeixen la mobilització social a la mera exhibició performativa, la protesta. Hi ha una reiteració significativa al llarg dels anys d’aquest tipus de documents, que es van repetint sense cap altre efecte real que la pura declamació.

Cal assenyalar que l’èmfasi en la protesta —si es vol, la desobediència civil— implica l’acceptació del marc institucional vigent, sobre el qual es pretén incidir, i, en conseqüència, exclou la construcció d’un d’alternatiu. Òbviament, això no lliga massa amb un escenari de ruptura, com hauria estat la constitució de la República Catalana. Potser amb això s’entén el resultat de l’anomenat Procés, així com el manteniment permanent d’un greuge que va mutant sense que els protagonistes canviïn.