Sensibilitat selectiva

Amb motiu de la tramitació parlamentària de la proposició de Llei orgànica d’amnistia, s’han multiplicat aquests dies, particularment, a la judicatura i l’acadèmia, les veus crítiques que subratllen els aspectes pretesament inconstitucionals del text. És emocionant veure com jutges i professors despleguen aquest escrutini rigorós del legislador democràtic en defensa de la divisió de poders. Sens dubte, es tracta d’una manifestació de l’arrelament profund de l’estat de dret a Espanya.

Tanmateix, aquest sobtat entusiasme per la divisió de poders, que, segurament, faria plorar de joia un Montesquieu, un Locke o un Madison, hauria de ser objecte d’una investigació en profunditat, ja que no hi ha hagut, per part d’aquests que ara es drecen com a campions de l’estat de dret, manifestacions d’una preocupació tan lloable quan, no fa tant temps, els tribunals han prohibit el debat parlamentari en relació amb determinades qüestions, han privat dels drets polítics a representants electes de manera desproporcionada en el curs de certes causes penals, o han ordenat impedir manifestacions de participació política que ells mateixos no han considerat delictives.

És inimaginable que aquests defensors d’ara de la divisió de poders puguin interpretar la legalitat vigent d’acord amb les seves preferències ideològiques o validin la seva utilització per perseguir determinades idees, perquè això seria el que es coneix com a lawfare i tothom sap que el lawfare a Espanya no existeix. L’abducció intermitent per part d’una civilització extraterrestre molt desenvolupada ha de ser per força l’explicació més plausible d’aquesta sensibilitat selectiva.