Una normalitat amenaçada

Parlem tot sovint d’objectius polítics i socials que pressuposen la normalitat, també la confiança en una millora futura: grans projectes o grans esdeveniments, la cohesió metropolitana o l’atracció d’inversions... Concentrem les nostres contribucions al debat públic en aquestes qüestions; potser també en aquelles petites frivolitats que, fins i tot en les seves formes més tòxiques, no fan pensar en altra cosa que una normalitat rutinària, una societat sense ensurts que ha metabolitzat l’experiència traumàtica de la pandèmia com a una anècdota més o menys significativa en l’esdevenir del col·lectiu o en la biografia personal.

Així, confortablement instal·lats en la nostra rutinària xerrameca pública, ens mirem amb una distància que els bons sentiments no fan altra cosa que emmascarar les guerres que esclaten a les portes d’Europa; particularment, la d’Ucraïna, analitzada en ocasions amb una lleugeresa que fa envermellir. Som una societat pròspera, malgrat les seves injustícies, exclusions i mancances, que ja ha perdut la memòria de les privacions i del conflicte, com aquella que, somnàmbula es dirigia cap a la Gran Guerra, que va començar encara no fa cent-deu anys.

Tanmateix, malgrat la nostra confiança amanida de queixes banals, el món en el que vivim està amenaçat. Algunes veus, com la de Karl Schlögel, ja han advertit del que està en joc per Europa en el conflicte d’Ucraïna, amb la mirada posada en aquell món d’ahir que es va perdre i que tan finament va retratar Stefan Zweig. Els senyals són preocupants i potser arribarà el dia que ens despertarem de sobte d’aquest somieig d’ordre en el que hem tingut la fortuna de viure fins ara.