Turisme, servilisme i degradació

El negoci turisme es basa en l’acollida de visitants que han triat de viatjar fins a una destinació determinada. Des del punt de vista del turista, es tracta de poder gaudir del temps d’oci lluny de casa, tot cercant experiències relacionades amb el benestar i el coneixement. Des del punt de vista local, es tracta d’oferir-se al visitant per proporcionar-li allò que busca. Ara bé, el turisme no és hospitalitat generosa, sinó un negoci. Es tracta, per tant, de vendre’s a un mateix, no pas de compartir o ensenyar.

Aquesta idea és la clau: amb el turisme, no venem un producte o oferim un servei, sinó que ens venem a nosaltres mateixos com a indret, com a comunitat, com a cultura, com a patrimoni. Per això, les societats que basen el seu model econòmic en el turisme, tendeixen a generar dinàmiques servils, a potenciar la seva periferització i a fer-se banals, pur espectacle per al visitant. El turisme no contamina de manera aparent —tot i que contribueix a la sobreexplotació dels recursos del territori—, però, quan es produeix de forma massiva, degrada el teixit social de manera particularment intensa.

Des dels anys seixanta ençà, el nostre país i, particularment, el nostre territori han esdevinguts cada vegada més dependents del sector turístic, en un procés de terciarització que no és particularment favorable a la creació de valor afegit. A casa nostra, aquest procés ha anat acompanyat d’una industrialització tardana i intensa, que també ha tingut les seves conseqüències negatives, però que, almenys, ha evitat el monocultiu turístic. Tot i així, el turisme de masses continua essent més aviat una amenaça, cosa que recomana una prudència extrema en relació amb les iniciatives orientades a promoure’l.