Opinió
Cosmoprovincians
El cosmopolitisme té a veure amb el poder. Té a veure també amb la manca de poder. Apareix en el context del col·lapse de les póleis, en pic Alexandre i els seus successors liquiden els autogoverns ciutadans del període clàssic i sotmeten les comunitats abans independents al jou dels nous regnes hel·lenístics. Amb la desaparició de la democràcia, els nous corrents filosòfics s’ocupen més de la moral individual que del govern, que els ciutadans ja no poden exercir.
Cosmopolita és aquell que és ciutadà del món, perquè ja no ho és de la seva ciutat; aquell que ha hagut de renunciar a la democràcia i ho amaga sota una pàtina moralista, amb la que, de pas, promou la cultura hegemònica –d’entrada, la grega; ara s’estila més l’espanyola o l’anglosaxona– i, amb això, falca les relacions de poder.
És tan corrent a la història –de Sèneca en endavant– que els moralistes legitimin (indirectament) el poder polític i, amb això, la preservació de la situació dels que hi estan sotmesos, que no deixa de sorprendre com els cosmopolites han aconseguit simular històricament un compromís pretès amb llur emancipació.
Hi ha, però, els llocs cosmopolites que representen l’hegemonia i, per tant, ho són de manera assertiva –com ho va ser Roma; com avui ho és Nova York– i aquells que pretenen ser cosmopolites en la perifèria i que, per impostar-ho, miren d’amagar allò que són, mentre imiten, de manera servil, la cultura dominant, bo i posant-se en ridícul. Aquest cosmoprovincianisme defineix bona part de la personalitat de la capital del país a dia d’avui, cosa que, en definitiva, debilita la capital i debilita també el país.