El carrer a l’estiu

Una de les coses que crida l’atenció al visitant de Rio de Janeiro són els reixats que protegeixen l’entrada dels habitatges a les zones benestants —la qual cosa inclou els veïnats de classe mitjana en una societat extraordinàriament desigual—. Hi ha una separació clara, patent entre un espai públic que es concep com a insegur i l’espai privat superprotegit. Certament, no és el nostre cas, però un no pot evitar pensar en com la preocupació per la seguretat es projecta també en la nostra concepció de l’espai.

Sant Joan marca el començament de l’estiu no només astronòmic, sinó també escolar —meteorològicament ja no es pot dir res amb massa seguretat—. En la meva infantesa, això representava l’obertura d’un temps de llibertat que, bàsicament, passava per l’ocupació del carrer per part de la canalla desvagada. En aquests moments, això ja només és possible a les poblacions petites. A les ciutats, el trànsit, entre altres factors, genera una sensació d’inseguretat que fa que les famílies optin per no deixar els infants trescar pels carrers, una pràctica de sociabilitat infantil que, malauradament, pràcticament ha desaparegut.

Ara, xiquets i xiquetes es confinen, fora de la llar, a espais de joc delimitats i s’acostumen així, per comparació a la llibertat de l’exploració infinita que prometien els carrers del passat, a la compartimentació no només de la ciutat, sinó de tot plegat. Així, com passa tot sovint, la vida pretesament lliure i oberta del món contemporani amaga una disciplina social insidiosa que es filtra per tot arreu.