... Verba dulcia sed infida sunt

Clara Ponsatí publicava aquest dilluns a Vilaweb un article en el que s’acomiadava de la vida política, després del seu cessament com a diputada al Parlament Europeu. Més enllà de passar comptes i justificar-se, l’argument fonamental del text consisteix a assenyalar que, des dels fets d’octubre de 2017, els responsables polítics catalans han actuat de manera deshonesta i han enganyat la ciutadania.

Això no és nou. De fet, el prestigiós politòleg alemany Urich K. Preuss feia un judici similar —parlava d’actors disfressats de lleons, en lloc de lleons de debò— en analitzar la imputació per rebel·lió del president Puigdemont arran de la seva detenció a Alemanya el 2018. És rellevant, però, que ho faci una persona que ha exercit les màximes responsabilitats de govern.

L’article, a més, denuncia que no és només una qüestió de l’elit política, sinó que hi ha un complex mediàtic i econòmic que estimula la simulació.

Efectivament, la política catalana dels darrers anys ha estat com aquells pobles d’atrezzo que Grigori Potiomkin —que, en acabat, donaria el seu nom al famós cuirassat— construïa per impressionar la Caterina la Gran.

Ara bé, tot plegat funciona perquè una part important de la població està predisposada a empassar-s’ho. Cal recordar aquelles xerrades massives on Santi Vidal explicava sopars de duro abans del referèndum. En definitiva, contràriament a aquella frase de manual de llatí —de quan el llatí s’estudiava a l’Institut—, preferim les paraules dolces d’aquell que ens enganya a aquell que diu la veritat.